Névoa

Íntima, sentimental i única. Així m’havien parlat de Névoa, que es presentava al Centre Cultural Albareda de Barcelona, dins el Festival Barnasants, per presentar el seu nou projecte Cançõns. Un espectacle construït al voltant de les peces de fado per excel·lència i la seva adaptació personal al més pur estil Névoa. L’artista barcelonina va sortir a l’escenari acompanyada dels seus ja habituals músics –Ramón Angel Reya a la bateria, Guillermo Prats al contrabaix, Jordi Molina a la tenora i Vicenç Solsona a la guitarra- per presentar la seva nova obra, que suposava el tret de sortida d’aquest 2016 per a la banda.

Núria Piferrer va començar la seva actuació davant d’un públic expectant que emplenava tres quarts del petit teatre adaptat per a l’ocasió. Un espai íntim, personal i un tant obscur. Sens dubte, la millor representació física d’un gènere com el fado portuguès. Névoa va entonar les primeres notes amb la seva carismàtica veu entre aplaudiments, versionant José Alfonso i Jorge Fernando, dues figures que en acabar va reconèixer que eren “molt importants” en la seva carrera i sens dubte autèntics referents del gènere.

Emocionada i amb una rialla que no va perdre ni un sol instant durant les gairebé dues hores de concert, va aconseguir superar uns primers minuts difícils, on els nervis i la pressió d’estrenar un nou projecte es palpaven en la seva mirada i la del combo que l’acompanyava. Però és difícil no complir les expectatives quan un es rodeja d’un quartet tan sòlid com el que portava amb ella per a l’ocasió. Entre cançó i cançó, la veterana artista explicava la petita història que hi havia darrere cada peça: que si un perruquer cansat de tallar cabells que havia decidit ser músic de manera autodidacta, que si un comunista empresonat i la seva lletra abstracta per passar la censura, que si la revolució de les tulipes que va marcar un abans i un després a la història de Portugal...

Entre tanta proximitat i calidesa –una atmosfera gairebé inevitable en un escenari i un espai de les característiques de l’Albareda- no m’agradaria que quedés en l’oblit la figura de Vicenç Solsona. I és que, a mig concert, bateria, baix i tenora van abandonar l’escenari per donar pas a un duet de guitarra i veu Névoa-Solsona que va durar més de mitja hora i va fregar la perfecció. Solsona és un virtuós d’aquest instrument i recomano a qualsevol amant empedreït de la guitarra que visqui l’experiència de veure’l en directe.

Dins de l’extens repertori no van faltar temes del seu últim disc Orlando (Temps Record, 2013) com "Ja naosou quem era, Rugas" -moment àlgid del concert on va aconseguir la connexió total amb el públic- o "Cansanço". L’actuació va acabar amb dos bisos exigits pels assistents i amb Névoa descalça i exhausta cantant l’última peça, però de ben segur, satisfeta i conscient d’haver complert amb la seva part. Un concert que en tot moment va destil·lar sinceritat, melancolia i sentiment, molt sentiment. I al cap i a la fi, què és si no el fado?