Trau

Trau no té res a veure amb sang i fetge. Trau és seny, però amb ambició; i sempre rauxa, però la justa. Un nom curt, triat així per la contundència que aporta un monosíl·lab i perquè, com diuen ells mateixos: “Ens agraden les camises”.

Vestint més elegants o menys, Trau es comença a cosir vora el 2012 tenint com a epicentre Sant Boi de Llobregat. Aleshores, en Pau Torrens (veu i bateria), la Núria Botia (baix i veus) i en Xavi Artigas (teclats i veus) ja s’havien trobat a “Mel”, un projecte anterior a Trau i clau com a predecessor. Quan aquest conjunt es dissol, truquen a en Jordi Bastida, company de classe de la Núria i s’hi afegeix amb la seva guitarra i la seva cabellera.

Trau: picada d’ullet als anys 60 i 70

Rock i psicodèlia, la fórmula que tindria i té Trau. Producte potser una mica distès a casa nostra i més si es fa amb lletres en català, però que defensen fermament, sabent el contingent trencador que això suposa. En Pau, però, diu que la intenció de ser trencadors no és precisament el motor d’aquesta manera de fer, i ho sap bé; hem de tenir en compte que és bateria i cantant. Diu: “Vam decidir formar Trau amb la intenció de fer alguna cosa més rockera, però perquè alhora era el que ens sortia més natural.

Dels grans referents de Trau, val a dir que en trobem ben pocs en el panorama actual. De dins els surten coses amb reminiscències de melodies dels anys 60, 70 i 80, dels Beatles fins als Rolling Stones i als Beach Boys, passant pels Kinks o fins i tot Pau Riba. Així mateix, no per això no fan música moderna; Trau té poca cosa de “tribut a aquells anys”.“Evidentment tenim uns referents que fan un estil poc arrelat actualment, cosa que simplement és perquè són els grups que sempre hem escoltat. Tot i així, nosaltres, la música l’estem fent ara, i per aquest simple fet, fem música moderna. Potser la fem amb mentalitat clàssica pel que fa a estètica, però sens dubte amb execució moderna.”

La resposta al perquè de l’estil que defineix els Trau, la trobem en la forta importància que donen a la música per sobre de tot. En Pau, que n’és un dels compositors, ho explica: “El que gaudim més fent és la música de les cançons, perquè ens surt més de dins. Sempre fem primer la música i després la lletra, ja que una melodia o uns acords ens surten sempre més automàticament; la lletra, en canvi, l’hem de pensar. Encabir una melodia en una lletra és complicat per a nosaltres, en canvi, encabir una lletra en una melodia ens és més senzill.” A aquesta música, però, hi afegeixen les lletres, evidentment pensades i amb significat i que tenien molt clar que havien de ser en català:“Quan vam idear Trau sabíem que volíem cantar en català, primer de tot perquè és l’idioma en què millor ens sabem expressar i al cap i a la fi a les cançons el que expliquem són les coses que ens passen o que sentim. També ens encanta cantar en català perquè té paraules, expressions i dites que donen molt joc”, diu en Pau.

La carta de presentació: Déu vos guard

Sense anar més lluny, una d’aquestes expressions que té el català i de les quals els agrada tant servir-se els Trau és el nom del que és el seu primer CD: Déu vos guard (Discmedi, 2015). El disc, que van treure el novembre passat, és una carta de presentació. “És la nostra primera feina i amb ella volem saludar d’alguna manera i advertir que som aquí. Déu vos guard és una salutació, i d’aquí, també el nom”, diu en Jordi.

Les tretze cançons del CD són el premi per haver guanyat el Sona9, que organitza l’Enderrock i els va fer de palanca per tirar endavant, tant pel que fa a visibilitat davant el públic i davant la premsa, com pel que fa a motivació.“El CD, el vam gravar amb moltes ganes, anàvem catxondíssims a l’estudi! Veure que el que fèiem rebia bona resposta sumat a haver guanyat el Sona9 ens va fer venir ganes de treure el CD”, diu en Jordi, un disc que tot i les ganes, van treure a la llum gairebé un any després, com a resultat de “voler-ho fer ràpid, però bé i amb peus de plom”, cosa del tot encertada davant, de nou, els bons imputs que ara reben del disc.

Tot i que ja fa gairebé 4 mesos que han tret el CD, encara els sembla que fos ahir i creuen que és aviat per fer un balanç definitiu de la seva rebuda.“Creiem que encara és aviat per dir si ha tingut bona resposta o no, encara l’estem promocionant i encara no sabem quant de suc li podem treure. De moment, però, molt contents amb les crítiques que hem anat rebent. A la premsa, li ha interessat molt i de moment van sortint concerts”, diu en Jordi. D’altra banda, tot i no saber quan, saben que quan no puguin esprémer més aquest primer disc, en vindrà un altre: “La idea no és allargar més del compte aquest primer disc, suposem que hi haurà un dia que no tindrà sentit seguir presentant aquest, llavors en farem un altre.”

Un CD madur d’un grup madur

Déu vos guard, tot i ser un primer CD, és un disc madur i meditat, amb poca cosa d’un primer CD d’un grup inexperimentat. Tot i això, no per aquest motiu, a l’hora d’escriure’l, han estat menys innocents. “El disc, l’hem fet del tot innocentment pel que fa a pretensions, com s’ha de fer un primer CD, però sí que sabíem què fèiem i com ho fèiem. Potser el que no hem tingut nosaltres i que potser sí que té una banda jove que grava el seu primer CD ha estat el control de les expectatives. Tampoc esperàvem un boom immens, almenys no d’entrada, hem tocat de peus a terra. Ara de moment, hem fet un treball minuciós i tan ben fet com hem pogut per poder posar uns bons fonaments al projecte”, diu en Jordi, i en Pau hi afegeix: “No sabem com acabarà ni com continuarà la cosa, per això no ens plantegem gaires coses a llarg termini ni fem les coses amb unes pretensions fora de lloc. Per nosaltres, sense música, la vida no tindria sentit, igual que quan érem joves, però ara ho veiem diferent. Quan érem més joves volíem ser com els Rolling Stones i tocàvem i treballàvem d’una manera, ara que ja veiem que no ho serem, ho veiem i ho fem tot diferent. Ja no tenim pardals al cap, toquem de peus a terra i ara tirem més de collons i de realisme que d'utopia.”

En referència a aquestes expectatives, però, en Pau té clar quina voldria per ell que fos la funcionalitat de Deu vos guard i de la música de Trau en general. Diu:“A llarg termini ens agradaria que algú ens recordés en uns anys. Jo prefereixo això a tenir una fama passatgera. Ara per ara, però, el que volem és fer uns temes de collons, tan ben fets com puguem, que agradin a la gent i que tant públic com músics ens puguin dir que fem una cosa que almenys els agrada.”

Sense anar a cavall de res ni de ningú, Trau té zero pretensions amb la seva música. És d’aquells grups gairebé inèdits amb els quals topem de tant en tant i que sense precedents ni predecessors, es converteixen amb un ineludible de la nostra música sense saber com però amb tot el mèrit del món. Tenint clar això, estigueu atents a Trau. Bé, encara que no hi estigueu atents, aquesta gent tenen la capacitat de fer-se sentir, i ho demostren i ho demostraran. Trau, gràcies a Déu que hi sou, Déu vos guard.

Fotografies: Júlia Quintana