Pau Alabajos

Pau Alabajos ha fet un gir a la seva carrera amb el seu últim treball, 'L'amor i la ferocitat' (Buero Músiques, 2016), un disc que va marxar a gravar a Nashville (EUA) i on ha apostat per una sonoritat més pop i amb més predomini de la guitarra i baix elèctrics i la bateria. Les tasques de regidor a l'ajuntament del seu poble, Torrent, (on va encapçalar la llista de Compromís en les passades eleccions municipals) el tenen bastant ocupat, però li deixen algun moment per poder fer front als compromisos promocionals. El citem a la galeria Room Service Design de Barcelona, a tocar de la plaça dels Àngels.

A L'amor i la ferocitat hi trobem un canvi força significatiu respecte la línia que havies mantingut fins ara. Perquè vas decidir fer aquest cop de timó?

Portava deu anys de carrera musical fent una mateixa proposta. En els tres primers treballs hi havia molta presència del quartet de corda, arranjaments clàssics, una mateixa manera de fer les lletres... Després del concert que vam fer al Palau de la Música volíem fer alguna cosa diferent i experimentar amb noves sonoritats, nova instrumentació, amb més protagonisme de l'electricitat... A aquest disc hi ha cançons més contundents, amb la bateria i el baix tocant en primera línia i, tot i que la corda no desapareix, passa a un altre pla. Volíem posar-nos reptes i intentar transgredir. Posar-nos una línia i intentar passar-la. Les cançons estan escrites des de la visceralitat, des de l'estómac, per aquesta situació convulsa que vivim al País Valencià en l'àmbit polític i això es veu traduït en el tipus d'instrumentització i el tipus cançó que he fet en aquest disc. Naveguem entre la cançó d'autor i el rock o el pop.

Després d'aquests 10 anys, notaves un cert cansament de mantenir sempre la mateixa línia?

Tampoc és ben bé això. Jo estic molt content dels tres primers discos i encara existix latent eixe esperit dins les cançons de l'últim treball. Les cançons que hem fet per eixe treball, però demanaven un altre plantejament en la producció artística. Per això ens n'anàrem a Nashville a gravar amb Brad Jones.

Fins a quin punt la producció de Brad Jones ha influït en aquest canvi?

Té molta relació que Brad Jones s'haja encarregat de la part artística i que soni diferent. A més, està gravat amb músics nord-americans i això implica que la seva manera d'entendre la música ha quedat palesa en les cançons. Al final, però, les cançons que jo escric són molt autobiogràfiques. Naixen de l'estómac i això implica fer sempre unes cançons que diuen molt de mi.

Durant tot aquest procés, hi ha hagut algun moment de dubte o de penediment davant de  tot aquest canvi?

Ni dubte ni penediment. Però sí que hi ha hagut moments en què notàvem que hi havia un canvi estilístic important i hi havia un poc d'incertesa per com el públic es prendria la nova sonoritat o el nou estil cap al que estàvem caminant. La resposta, però, ha estat molt bona i estem molt contents perquè hem vist que, a banda del públic que hem mantingut, també hem arribat a altres públics que fins ara potser no ens havien escoltat o no s'havien aproximat a la nostra música perquè no escolten cantautors o no els havia entrat per l'oïda. De sobte, però, han escoltat una cançó com "Viure", els ha cridat l'atenció i han anat estirant el fil fins a arribar, fins i tot, a discos anteriors.

Després de 10 anys seguint un mateix estil i, de cop, apostar per aquest canvi, una certa por deu ser inevitable...

Tampoc és por. Tu arribes a fer una proposta artística per una suma de moltes circumstàncies: per les experiències que has viscut, pels músics amb els quals acostumes a acompanyar-te damunt d'un escenari, per allò que escoltes... Així doncs, quan arribes a fer un canvi estilístic no estàs tenint la sensació de vertigen d'estar canviant molt sinó que realment són les circumstàncies de la vida i la teva experiència artística el que t'ha portat fins aquí. Sí que saps, però, que és una cosa diferent del que feies abans i dubtes què passarà amb el públic.

"Saps que és una cosa diferent del que feies abans i dubtes què passarà amb el públic"

Amb aquest disc, la figura de cantautor queda més desdibuixada?

Això pot ser que existixca, ja que les cançons tenen un embolcall que per presentar en directe necessita bateria, baix elèctric, guitarra elèctrica, distorsió, una actitud més agressiva...Però no hem d'oblidar mai que eixes cançons han nascut en les mateixes condicions que totes les altres: en el meu dormitori, una habitació fosca amb el focus del flexo il·luminant-me els ulls de manera inquisitorial. Tot parteix d'això, dels meus propis pensaments, les meves pròpies històries. Les meves experiències personals plasmades en un paper en blanc amb una guitarra al costat.

Feia cinc anys que no publicaves noves cançons. Com és que has volgut deixar passar tot aquest temps?

Jo sempre vaig component cançons, però els discos tenen uns tempos. El moment en què fas un projecte titànic com el concert del Palau implica que has de prioritzar. La gravació que vam fer al Palau s'havia de preparar: netejar les pistes, fer les mescles, preparar el llibret, la portada, fer-ne la promoció... Tot això porta molts mesos de treball, però durant tot aquest temps vas component i el material ja estava latent esperant aparèixer.

El disc comença amb cançons punyents com "Viure" o "La transició modèlica i la mare que m'ha parit" però acaba cap a unes composicions molt més íntimes i personals. És més personal que discos anteriors?

No ho sé. És difícil de mesurar si hi ha més coses personals en aquest disc o a l'anterior. Però sí que m'inspira molt el que he viscut jo, el que he patit o he sentit en la meua pròpia pell. Hi ha cançons molt autobiogràfiques com "Firenze" o "Cada vegada" que parlen de la meua vida i me despullen per explicar coses que he viscut molt intensament en els darrers temps.

Cançons com "La transició modèlica i la mare que m'ha parit" o "Omertà" mostren molta ràbia...

La ràbia hi és molt present i per això volíem canviar un poc l'estil. Les cançons demanaven més agressivitat, més actitud i més electricitat. Hem viscut uns moments convulsos políticament parlant al País Valencià que han exigit que els artistes i les artistes prenguem partit i d'una vegada per totes ens arremanguem la camisa, posem les mans en farina i tractem de canviar les cosses, que agafem per les solapes a la democràcia i acabem amb aquesta etapa fosca de 20 anys de cleptocràcia del Partit Popular.

"La ràbia hi és molt present i per això volíem canviar un poc l'estil. Les cançons demanaven més agressivitat, més actitud i més electricitat"

Les cançons són prèvies a la teva entrada en política. Després de tots aquests mesos com a regidor del teu poble, la manera de posar-te davant del paper en blanc hauria estat diferent?

No ho crec. La feina de regidor és bastant semblant a la feina que fea en el terreny musical. Sempre he parlat de política damunt de l'escenari i en les meves cançons. Les institucions, però, et permeten tenir un tracte directe amb les fonts. És a dir, que no et vingui tot a partir del filtre subjectiu d'un mitjà de comunicació. Ací pots palpar els documents i llegir de primera mà les coses. Sobretot aprens també que hi ha límits pressupostaris, legislatius... que no vol dir que impossibiliten que s'acomplixquen els teus objectius polítics però sí que fan que no siguin immediats i que hages de posar en pràctica molt de diàleg, molta negociació, molt de pacte...  i això és positiu perquè, com més consens hi ha, el canvi és més estructural i serà capaç de perpetuar-se en el temps. També he après que aquelles coses que fas des d'una institució revertixen directament sobre les persones que et creues cada dia a les places i carrers de la teua ciutat i saps que aquelles coses que fas poden millorar directament el benestar i les vides de les persones del teu poble.

Combinar les dues facetes és factible?

És estressant però és fàcil en el sentit que la vida de regidor se fa de dilluns a divendres en horari lectiu i la vida de músic és més habitual els caps de setmana i per la nit. Encara que hages de fer una mica de malabarismes amb els calendari se pot compaginar. I són feines complementàries perquè tant en la música hi ha una presència important de la política com en la política hi ha una presència important d'allò que m'ha donat el bagatge de la música i de totes les persones que he anat coneixent.

Cada cançó del disc l'has acompanyat d'un videoclip. Això deu ser una feinada!

Això sí que és una cosa que quan vaig començar a fer-la vaig dir: 'Igual m'he passat'. Però la veritat és que una volta hem aconseguit tindre tots els videoclips fets és molt atractiu i en una època en què la imatge és clau i on les xarxes socials són el vehicle de difusió cultural, dónes eines perquè les cançons fluisquen i vagen viatjant fins a arribar a més gent.

En directe et veurem menys en format guitarra i veu?

Al menys al principi intentarem fer els concerts amb tota la banda: amb la bateria, la guitarra elèctrica, el baix elèctric i el quartet de corda. És el somni de qualsevol músic poder pujar a un escenari tan ben acompanyat! Evidentment, però, sempre hi haurà ocasions en què aniré guarnit només amb la meva guitarra i baixaré a eixe espectacle més despullat, més minimalista, més íntim i més paregut a com naixen les cançons. Són dos tipus d'espectacles en què un implica molta complicitat i molta connexió amb el públic i l'altre, en canvi, és una explosió de matisos i d'ornaments. Cada un té la seva part atractiva.

"La feina de regidor és bastant semblant a la feina que fea en el terreny musical"