Pistola, Vàlius i Jorra
Hi ha coses especials. Hi ha llocs especials. Hi ha gent especial. I tot això agafa forma quan un dissabte de gener uns músics mallorquins entren per la porta de la Jazz Cava. Els acompanyen els Vàlius. I aquest dissabte a Vic és un molt mal dia per haver triat tenir mandra.
Ai, sí. Vic. Aquesta olor en baixar del tren, diuen. Aquesta ciutat que té la plaça de sorra que surt per la càmera d’El Temps de TV3, diuen. La ciutat del fuet i del cardar. Aquest caràcter provincià. La ciutat tranquil·la que només es mou per la independència i per la Unigresca. Però la mateixa ciutat on, de nit, la música fa vida a la Cava, un reducte salvatge i exòtic.
Fa goig degustar àpats especials. Sobretot si es tracta d’una combinació guanyadora com la d’avui. L’entrant cru i melós, Roger Pistola. Un entremès del Principat per fer baixar, Vàlius. L’explosió gustativa definitiva, Jorra, la rauxa illenca. I encara ens vam quedar amb gana.
Comença en Pistola. Disparar per disparar, tant per tant fer-ho amb bon gust i punteria. Guitarra en mà, s’il·lumina davant la minsa platea que es va congregant. La veu que s’enfila i que torna, impecable i incansable, acompanyada en tot moment per una guitarra acústica de greus poderosos i aguts juganers. Envolvent però ferm, acompanyant cada paraula amb la intensitat adequada. Un pop intens flota en l’ambient, que ens porta cap a la cançó britànica. Deerhunter i Nick Drake, tics aflamencats i, mentrestant, el públic embadalit.
En Pistola ja havia trepitjat la Cava feia uns tres mesos, programat pel Mercat de Música Viva. Aquell cop va venir-hi amb banda i cabellera. Va ser una llàstima que no repetís acompanyat, però la seva presència, aquest dissabte, va ser un luxe. Si en Pistola fos una sobrassada, no la podries comprar al súper, és producte gurmet. Denominació d’origen mallorquina.
Vàlius. Com tornar un moment de ses illes perquè t’has deixat l’encenedor aquí al continent. Una dosi d’hiperventilació controlada, que es consumia alegrement al ritme que es consumeix el cigarret d’entre concerts. Als Vàlius els agrada venir a Vic perquè encara hi queden camps. Per això hi fot aquesta oloreta.
Per últim, el plat principal. Jorra, en format quartet. Manacor. De canell àgil i amants del bon gust. Entesos en hedonisme. Diplomats en sol i platja i en avions cap a Barcelona. Influenciats pels guirisme balear i fascinats pels seus braçalets de todo incluido, que els roben la pàtria i la cervesa. Savis de la teoria monàrquica. Si fossin una sobrassada, serien una sobrassada casolana. Sonaria remullada de chorus, irradiada de distorsió, composta de melodies enganxoses, explosions de vitalitat i missatge desenfadat. Ni massa carregats ni massa simples. De vegades mirant els setanta, de vegades els noranta i amb un ull i una orella enfocant als seus compatriotes, Beach Beach, Da Souza o Roig! I, sobretot, amb personalitat i amb molta mà esquerra dalt de l’escenari. Experts en despreocupació.
