Obeses

Diumenge a la tarda i en un teatre. Un format poc comú per a un concert d'Obeses. Tot i això, només van ser necessàries tres cançons per fer embogir el públic. L'horari d'El Teatre de Bescanó és idoni per donar als concerts un aire familiar. Per damunt dels caps que omplien la part davantera de la platea, un bon nombre de nens es miraven el concert dempeus a la falda dels seus pares. Algun de més entremaliat corria pel lateral de la sala. Tots ells es miraven l'escenari embadalits. Més o menys igual que els seus pares. Damunt de l'escenari, Obeses estaven pletòrics -com sempre- però part de l'espectacle es vivia a baix.

Només començar "Ell no era un cowboy", un grup de seguidors -els més habituats a anar a concerts d'Obeses segur que ja els coneixen- s'aixecava i s'acostava fins al davant de l'escenari per començar a ballar. Coreografies, disfresses i una perfecta coordinació entre ells demostrava que no era la primera vegada que assistien a un concert de la banda. De fet, estranyament faltin en algun. La resta de teatre s'ho mirava des de la distància, amb un somriure però sense atrevir-se a sumar-se a la festa. La sala acompanyava marcant el ritme amb les mans i amb aplaudiments entusiastes després de cada tema. A davant, però, l'eufòria era màxima. Les coreografies i els vestits dels membres del que perfectament podria ser el primer club de fans d'Obeses, fins i tot van provocar que Arnau Tordera s'hagués d'aturar en una ocasió en no poder dissimular el riure.

Però més enllà de les evidents mostres d'entusiasme que arribaven de primera fila, la resta de la sala no es quedava enrere. No tothom coneixia la proposta abans d'entrar al teatre, però des del primer moment, tots els espectadors semblaven haver quedat atrapats pel seu univers. La bogeria es desfermava definitivament cap al final. "El monstre de l'armari" -amb el monstre ballant amb els fans de primera fila- començava a aixecar bona part del públic dels seients. Arribaven els bisos i amb "Ens hem alçat"  ja no quedava cap cul a la cadira. El concert s'acabava entre crits d'Obeses i aplaudiments per part d'un públic entregat que havia superat la mandra del diumenge a la tarda i havia convertit El Teatre de Bescanó en una autèntica olla a pressió.