Senyors passatgers

“Bona tarda, senyors passatgers, en nom d’aquesta companyia, el comandant i tripulació els donem la bona benvinguda i un gran dia a bord d’aquest gran avió, el vol 977 destinació: Barcelona i el meu poblet.”

Joan Rovira no treballa com a pilot ni hoste, ni tampoc agafa un avió cada cop que viatja al seu poble. El cantautor no és de l’altra punta de món. L’artista no ha de creuar mars i oceans per tornar a casa. L’autor d’aquest tema es refereix a un viatge entre la capital catalana i el seu poble natal a les Terres de l’Ebre; un símil que fa una picada d’ullet als de la seva terra, perquè el número de vol és precisament el prefix telefònic de la província tarragonina.

Així doncs, amb “Senyors passatgers” –cançó inclosa al seu darrer disc Peix sense espina (Satélite K, 2015)– el de Camarles parla d’una situació molt comú entre els que som ebrencs i, més extensivament, els qui hem vingut, venim i vindrem de qualsevol poble cap a ciutat. Perquè és ben sabut que ja a l’hora d’iniciar uns estudis superiors, a molts ens toca marxar cap a capitals de província o cap a la ciutat comtal i els viatges entre un punt i l’altre es tornen ben comuns.

Els diumenges a la tarda gairebé esdevé un ritual el fet d’agafar el tren (en aquest cas, un ritual gairebé sempre complicat per als qui fem ús dels trens de rodalies R15 i R16 sempre “premiats” amb retards considerables i incidències diverses), l’autobús o el cotxe per anar cap a Barcelona i emprendre la rutina de la setmana. Ben sovint, amb equipatges de mà carregats de carmanyoles i viandes vàries i roba planxada que divendres retornaran, respectivament, buides i per rentar.

“El seu equipatge de mà al compartiment superior o sota el seient davanter”

Més tard, quan ja comença a ser hora de guanyar-se les garrofes, n’hi ha alguns que decideixen tornar allà on van créixer per quedar-s’hi o els qui, després d’anys a ciutat sense trobar-s’hi còmodes, decideixen retornar a les seves arrels i és allà on viuran feliços. També n'hi ha d'altres que tornen fidelment els caps de setmana o els qui van cap a poble en dates assenyalades.

“Jo torno a casa per Nadal, per festa major i Carnaval”

I també hi ha aquells que amb prou feines tornen a trepitjar la terra que els va veure néixer, els qui han trobat el seu lloc a la gran ciutat i s’instal·laran a Barcelona o en qualsevol altra ciutat per fer vida.

“Hi ha gent que marxa per no tornar, hi ha gent que torna i mai marxarà, hi ha gent com jo que torna, que marxa, que marxa, que torna a bord, d’aquest gran avió destinació Barcelona i el meu poblet.”

Però en el cas d’aquells que marxen i tornen i tornen i marxen, la tornada de ciutat cap al poble acostuma a ser un trajecte amb un punt diferent. Amb aquella il·lusió o fins i tot ànsia per arribar a casa, a trobar-te amb els teus, a gaudir dels àpats de la mare, a xalar amb els amics de sempre, a veure com algunes coses canvien però d’altres resten immòbils en aquells carrers i places on et vas fer gran. La nostàlgia envaeix alguns més que altres, però els “senyors passatgers” d’aquests viatges acostumen a somriure quan posen el peu a l’andana de la seva vila o comarca i es retroben amb algú que els estima esperant-los.

“Vinc cap a tu, vinc cap a tu, vinc cap a tu, i tot em sembla poesia.”

D’aquesta manera, el poble es converteix en la nostra zona de confort, en aquell espai on ens sentim segurs com enlloc i amb olors, sorolls i imatges que sempre desperten records únics. Qui sap si un dia deixarem d’agafar el vol 977 per trobar-nos amb aquests paisatges, però mentre puguem tornar gaudirem tot el possible del viatge i, sobretot, de la destinació: casa nostra.

“I tu d’on ets, i on aniràs?”