Quico Pi de la Serra

Després de prop de 10 anys sense publicar noves composicions, Pi de la Serra presenta 'Dues tasses' (Temps Record, 2015), un disc  on combina alguns clàssics del seu repertori com "Merda" o "Els fariseus" amb algunes composicions inèdites i, fins i tot, una versió d'Ovidi Montllor.

Feia anys que no presentaves noves composicions. Perquè has deixat passar tant de temps?

No hi ha un perquè. Jo tinc un ritme de treball determinat que cada vegada és més difícil perquè no vull repetir-me. Treballo sotmès a la capacitat d'inventiva i quan vaig tenir prous cançons, vaig fer el disc. És el ritme que hem portat en els últims anys.

Després de 22 discos es fa molt complicat no repetir-se?

Sí, però és la meva feina. Quan dic que em costa més que és perquè el que intento és explicar coses d'una forma diferent de com ja les he explicat. El procés creatiu d'inventar i escriure coses cada vegada és més difícil però crec que és un procés normal de qualsevol persona que es dediqui a fer una cosa creativa.

En aquest disc també recuperes alguns temes antics. Com és?

Ja ho vaig fer en el disc anterior, Quicolabora, i ho continuaré fent. Fa anys que canto i tinc bastantes cançons que no puc cantar perquè no em caben al repertori, però m'agradaria cantar-les totes. Per tant, n'agafo unes quantes d'antigues, les investigo una mica, en algunes hi faig algun retoc textual, les refem des del punt de vista harmònic i d'acords i les torno a cantar. És curiós perquè moltes de les cançons que torno a cantar se'm comenta que sembla mentida que encara estiguin vigents, però jo he arribat a la conclusió que és perquè parlo de coses que sempre han estat necessàries i que no es tenen, com la llibertat o la necessitat d'amor.

"El procés creatiu d'inventar i escriure coses cada vegada és més difícil però crec que és un procés normal de qualsevol persona que es dediqui a fer una cosa creativa"

 

Comparades amb les antigues, les cançons noves tenen més humor i ironia però potser un punt menys de mala llet. Ho veus així?

És el teu punt de vista, que accepto totalment. M'han sortit així. Quan jo faig una cançó, rarament penso com serà. De vegades m'autoencarrego una cançó, però sovint la ploma o el llapis va escrivint i no sé cap a on anirà. Aquesta vegada han sortit d'aquesta manera irònica. També pot ser per l'edat.

Ja no hi ha motius per tenir mala llet?

N'hi ha molts. Jo visc en un barri de Barcelona que és una casa de putes. Em fa mal veure constantment tota aquesta gent que menja merda, que no té diners, tots els immigrants que estan deixats de la mà de Déu però que són persones i que ningú els ajuda i s'han d'espavilar com poden... La falta de llibertat, les situacions de repressió a què estem sotmesos, tot el procés independentista... De totes maneres, però, vull aclarir que en aquests moments, Barcelona està en un moment molt interessant si es compara amb la resta d'Europa. Veus que França va cap a l'extrema dreta, països com Polònia ja hi són... Aquí, en canvi, s'està fent un procés que, poc o molt, serà bo per a la gent. Motius per tenir mala llet, però, n'hi ha i sempre n'hi ha hagut, des que l'homo sàpiens inventa l'agricultura i allò es converteix en un patriarcat quan era una matriarcat, comença a intercanviar i a vendre coses i es crea un procés que va més enllà de la felicitat. Avui això és una cosa que s'accentua. Qui ens mana avui? Els mercats. Qui són els mercats?  Les persones  que estudien que la gent consumeixi coses que no li interessen o que adquireixi coses que no necessita. Això crea una roda que va en contra de la felicitat. Sóc un fervor seguidor de l'expresident de l'Uruguai, José Mujica, i crec que la gent ha de lluitar per tenir molt de temps per no fer res i així intentar ser més feliç.

"Veus que França va cap a l'extrema dreta, països com Polònia ja hi són... A Barcelona, en canvi, s'està fent un procés que, poc o molt, serà bo per a la gent"

En una cançó acabes dient que "a l'enemic venceràs quan no li fotis ni cas", una frase que políticament està en l'ordre del dia...

No ho vaig pensar quan ho vaig escriure, però en el meu subconscient hi devia ser. Què pots fer quan estàs sotmès a la força del més fort, ja sigui amb armes o amb lleis? No fotre-li ni cas.

Però si no li fots cas i l'altre té aquestes armes, pot suposar un risc per a un mateix...

No, és una manera de sobreviure i d'acceptar-ho. Crec que si per ser més feliç agafes aquesta postura, és més lògic que no pas lluitar contra un enemic que no puguis vèncer mai i et passis tota la vida lluitant -tot i que crec que s'ha de lluitar i he lluitat sempre-. Arriba un moment que t'has de calmar, pensar què fas aquí i intentar ajudar els altres i no fotre cas a l'enemic.

Això també es parla molt pel que fa al procés d'independència. En aquest cas també és vàlida aquesta afirmació?

És més vàlida que mai. Un bon dia es manifesten 2 milions de persones que volen la independència de Catalunya perquè estan cansats de malviure. Llavors, això ho agafen els polítics i s'emmerda perquè ens diuen que ens hem de sotmetre a les lleis. I un pensa: 'per què ens hem de sotmetre a les lleis?'. Les lleis són unes coses que ha fet el poder per tenir la gent lligada. No em vull sotmetre a la llei! Per què m'haig de sotmetre a la llei? Per què m'haig de sotmetre a una cosa que es diu constitució i a una cosa que es diu justícia que a mi no em solucionen res? Al contrari, em limiten i em maltracten. Doncs no n'hi foto cas!

"Per què ens hem de sotmetre a les lleis? Les lleis són unes coses que ha fet el poder per tenir la gent lligada. No em vull sotmetre a la llei!"

Després de tots aquests anys, com et definiries a tu mateix?

Pere Quart deia que jo tenia un surrealisme del Vallès. M'agrada la gamberrada, m'agrada l'humor, la causa càustica i entenc que l'art és una activitat que serveix per recordar, per alertar, per avisar, per descobrir i per denunciar. Els cantautors som una mica com els profetes de l'antiguitat. Nosaltres veiem coses i les expliquem. En la societat en què ens ha tocat viure -o malviure- hi ha tantes coses a recordar, alertar, avisar i denunciar que així serà fins que em mori.

En aquest paper de profeta, t'hi sents còmode?

És el que m'ha tocat a la vida. No és que m'hi senti còmode o incòmode. Segurament em sentia força incòmode durant tota l'època de la meva vida que vaig haver de cantar sota una dictadura militar. Allò era incòmode. Actualment no em sento incòmode. M'agrada molt el meu ofici, m'apassiona. El fet que jo pugui pujar a un escenari i que hi hagi gent que m'escolti i em miri sempre m'ha emocionat molt.

Ara la incomoditat de l'època franquista potser ja no hi és, però la cançó d'autor tampoc ho té fàcil...

Les coses, fàcils, no ho són. Jo crec que són molt difícils. Abans hi havia unes dificultats i ara n'hi ha unes altres. Vivim en un món on hi ha una competència bestial i on la qüestió comercial sembla que sigui l'única que interessa. Jo dic que em considero un artesà i l'artesania s'està perdent perquè es fabriquen les coses perquè es consumeixin massivament. No és fàcil i per a una persona que comenci, encara menys. Estem en un país que encara està per fer i ja no parlo socialment o políticament, sinó des d'un punt de vista artístic. Aquestes coses fan que jo vegi que no em moc en una lògica. Jo crec que aquest disc és un bon disc, però això no es transmet en una venda massiva de discos. Fàcil no és, però jo recomano llegir la història de la música i, quan ho fas, t'adones que sempre ha sigut així. Mozart, Beethoven o qualsevol altre creador no ho han tingut fàcil.

"Els cantautors som una mica com els profetes de l'antiguitat"

Tornem al disc. També versiones Ovidi. Per què?

L'Ovidi i jo érem íntims amics i la seva desaparició la vaig malviure molt i la malvisc constantment. A cada repertori canto una cançó de l'Ovidi i, si puc, la gravo. En l'anterior disc vaig gravar "Perquè vull" i ara fem "L'escola de Ribera", que és una cançó molt dura i molt crua en què l'Ovidi explica com era l'escola on ell anava. És una situació que el psicòpata feixista d'en Wert la va, més o menys, actualitzar. És una cançó, per mi, difícil però he intentat mantenir tots els moments de repulsa interior de l'Ovidi ahora que l'hem fet a la nostra manera.

El fet que aquesta cançó hagi agafat de nou vigència per culpa de l'exministre José Ignacio Wert és el que t'ha fet incloure-la a aquest disc?

No, ell és una persona que va aguditzar tot aquest procés demencial. D'entrada, per la meva manera de pensar, s'hauria d'investigar si val la pena o no que els nens vagin a l'escola. Per què existeixen les escoles? Què fan les escoles? Ho investigues i t'adones que les escoles són una cosa moderna que fa que els nens segueixin les directrius que vol el sistema i perquè els pares no es poden ocupar d'ells. Hi ha un ensenyament lliure que s'està practicant a molts llocs del món, però que aquí encara no es practica d'una manera plena.

Al llarg de tota la teva trajectòria has rebut molts reconeixements per part dels teus companys de professió. Creus que has acabat rebent més reconeixent de part dels mateixos músics que del públic?

No ho sé. La meva professió, a la meva edat, m'ha facilitat amistats amb col·legues de tot el món i per mi el meu èxit és aquest: quan un col·lega diu que una cançó meva li agrada. Si una cançó agrada o no al públic, tant se me'n fot. L'any passat van fer un disc on molts cantants cantaven cançons meves i em va emocionar bastant. Vaig pensar que no hi havia perquè, ja que jo dono poca importància a les cançons. Fer cançons és una activitat artística com qualsevol altre, però això em va sorprendre i emocionar molt. Ara bé, per al meu ego crea una espècie de falsa modèstia i una sensació una mica incòmoda perquè crec que no n'hi ha per tant.

"Si una cançó agrada o no al públic, tant se me'n fot"