Marina Rossell
Divendres passat -dins el marc del Festival Barnasants-, Marina Rossell convertí el teatre Joventut en un marc d’història. Amb la presentació del seu darrer treball, Cançons de la resistència (Satélite K, 2015), el petit escenari de l’Hospitalet va omplir-se de passió, records de guerra i revolució. Ferides obertes en forma de cançó. Amb la primera peça, "Lili Marleen", l’ambient va agafar certa calidesa: es tractava de depurar ferides. Els aplaudiments, tallats només pel piano de Xavi Lloses, van donar pas a "Grândola, vila Morena", l’himne de la revolució dels clavells a Portugal. No va parlar fins l’última nota de "Paisatge de l’Ebre" (de l’activista i cantautora Teresa Rebull), però ja havia dit molt. La música parlava per si sola.
No calia gaire per deixar el present. Expressivitat i emocions a flor de pell feien de la comunicació amb el públic una conversa tu a tu, sense necessitat de gaires ingredients extra. Per mitjà de l’ànima. Amb el seu "Queda’t de mi alguna cosa" (Entre línies, 1997), piano, percussió i contrabaix van quedar en silenci per sentir la veu de Rossell, profunda i a la vegada potent. L’espectacle el va marcar la contradicció: la bellesa i l’obscuritat de la cançó de Rossell, de les històries de dolor i terror que recorden els actes més ferotges i despietats de la humanitat. "Morir a Ravensbrück" (Montserrat Roig), va convertir en cant la història de Carme Bartolí, una pagesa del Pirineu al camp nazi de Ravensbrück. Perquè no morís sola, arriscant la seva vida, la lleidatana Coloma Serés la va agafar entre els seus braços mentre li xiuxiuejava mots en català. “Perquè després diguin que les llengües no són importants”, va dir la Rossell entre aplaudiments.
Després de "Wiegala" -cançó que la compositora jueva, Ilse Weber, cantava al camp d’Auschwitz mentre era conduïda a la càmera de gas- i "Cant dels deportats" (himne dels deportats arreu d’Europa creat per la resistència alemanya), Rossell va voler fer més païble una vetllada agredolça amb temes com "Si ara canto" o "Ma llibertat". Un gir que va rematar felicitant per sorpresa l’aniversari al seu pianista i amic, Xavi Lloses. De regal, una partitura única de Juli Garreta i una petició quasi en forma d’ordre: fer un disc del sardanista, “reivindicar-lo”. “Més Garreta” -apel·lant a les paraules d’Stravinski quan va sentir-lo en una visita a Catalunya- és el títol que Rossell va pensar per al disc. Després d’un moment emotiu, el seu conegut "Mare de Déu del Món" va arrencar el públic a ritme d’aplaudiments.
Les Cançons de resistència van acabar amb "Quanta guerra!", un pensament pera Mercè Rodoreda, un lament per la situació dels refugiats a Europa i un "Bella ciao" molt ovacionat. La cantautora i la banda es van veure obligats a tornar a l’escenari i la guitarra de Rossell va unir-se al baix de Joan Motera, la percussió de Núria Andorrà i el piano de Lloses per cantar "El metec", en record del seu estimat amic Georges Moustaki. Una hora i mitja de concert que -al cap i a la fi- mostrà la nostra capacitat per sobreposar-nos al dolor.
