Tres canyes i un got retornable

Miquel Cubero
Cantant d'Ojo de Buen Cubero

Molts cops he sentit comentaris despectius cap a companyes del món de la música que estan en grups “grans” (o no tan grans), sobre els preus dels seus concerts, o els preus de les entrades a les sales on toquen. Aquella típica frase “Els de La Pegatina estan forrats”. I jo, per ignorància, també vaig arribar a creure-ho. Demano disculpes i afronto els errors derivats. Però em creuríeu si us digués que la realitat és ben diferent? Que molt poca gent aquí vivim del grup, i els que ho fan amb prou feines poden rebre la categoria de mileuristes?

Sabem que la situació és similar a tots els àmbits laborals. Que els rics són cada cop més rics i els pobres cada cop més pobres. Però qui són “rics” de l’escena musical catalana, qui hauria de poder viure còmodament, amb prou feines en té per poder viure amb un sou “digne”. I quan parlem de grups petits (amb una menor capacitat de convocatòria) la situació ja no passa per la manutenció de les persones, si no per la manutenció del projecte en sí. Pagar local, disc, lloguer de furgoneta, gasolina, hotels, promoció, fotografies, web... Sense comptar amb un canvi en la distribució musical: el públic disposa de la música al seu abast sense pagar per ella... Aquest últim fet ha suposat un gran avenç a l’hora d’arribar a molta més gent, però, per sort o per desgràcia (crec jo que per sort), això ens obliga que tota la nostra economia passi pel cara a cara, pel directe. Nosaltres hem canviat l’enfocament, però depenem que el públic faci l’últim gran salt, que retroalimenti aquest poder que se li dóna i formi part d’un poder, una xarxa simbiòtica entre ell i els artistes. La cultura és lliure, és compartida, i volem que ho sigui, però no és gratuïta. Perquè ens suposa, més que altres coses, gastar temps a fer quelcom que ens encanta i ens enamora més enllà que qualsevol altra feina al món, però que ens fa gastar temps. I el temps, el temps sí que no torna.

La solució, crec jo, radica altre cop en el poble i per al poble. No és difícil que els músics puguem tenir unes mínimes condicions per fer la nostra feina. Ni és car per part del públic que nosaltres ens puguem empoderar. Us animo que reserveu només una petita part dels diners i que quan sortiu gasteu a les barres de les organitzacions que preparen aquestes festes populars. Tres canyes i un got retornable. Si no el retorneu, pagareu poc més de cinc euros. Cinc euros que per nosaltres poden ser un tomb en el nostre treball amb la música. Entenc que no pugueu destinar tots els diners a la barra, però aquests cinc euros per nosaltres són el principi d’una millora de la nostra vida. Que no haguem de patir per si ens podrem pagar el local, un videoclip promocional, una nova tanda de samarretes, per fer-vos arribar tot el que fem... Parlem que la música no es mori, que no arribi el dia que no hi hagi música al nostre país. Estem parlant de poder seguir donant-vos el millor de nosaltres.

Quan el mèrit no és fer-ne 30

Per Pau Planas

I com qui no vol la cosa ja en fan 30. Tres dècades damunt dels escenaris. No tothom ho pot dir. De fet, els grups catalans que s’hagin mantingut en actiu ininterrompudament durant trenta anys es podrien comptar amb els dits d’una mà. Però el mèrit d’Els Pets no és aquest. El veritable mèrit és complir-los com ho fan ells. El veritable mèrit és que, lluny d’arrossegar-se pels escenaris, Els Pets mantenen un estat de forma envejable. I això sí que és d’un mèrit enorme.

Han sabut evolucionar, adaptar-se, i fer-ho amb una dignitat que no tots els grups mostren. Fan 30 anys i ho fan com un grup de present i de futur. El passat els acompanya, però no els hipoteca. Conscients que ja no tenen 20 anys i que els anys –encara que ben portats- sempre passen, han sabut resituar-se constantment en una escena canviant i fer-ho sense perdre la identitat.  El seu últim treball n’és una mostra, una mostra d’Els Pets més madurs però que encara tenen coses a dir i públic per conquerir.

El mèrit no és fer 30 anys. El mèrit és que, si ells volen, en poden fer molts més. El mèrit és haver sabut mantenir els seguidors de sempre i seguir sumant-ne de nous a cada nova etapa. El mèrit és poder fer una gira pràcticament només amb peces noves i enllaçar-ho amb una altra on recuperen cançons dels inicis i fer-ho amb total naturalitat. El mèrit és que, després de 30 anys, segueixen sent un grup de present i mai de passat.

Els Pets

Els de Constantí compleixen 30 anys en plena forma.

Tomeu Penya

Després de més de 25 discos publicats i prop de 300 cançons a les espatlles, a Tomeu Penya encara li queda força i acaba de publicar "Optimista".

Festival Strenes

La cita gironina ha confirmat ja els primers grups i, de nou, torna a ser un cartell de luxe: Sopa de Cabra, Quimi Portet, Marina Rossell i Núria Graham.

Lluís Cabrera

El fundador i president del Taller de Músics va rebre dilluns el premi ARC a la trajectòria professional.