Trau i Les Sueques
El terra moll. L’escenari xop. Els instruments coberts amb plàstics. I els minuts passen sense començar el concert, amb la incertesa de si hi haurà actuació o no. Dues hores i mitja més tard, es decideix traslladar la Festa Major de l'Apolo a un antre digne de pel·lícula de terror. Un micro per compartir, un ampli i els intruments, no per fer un acústic, si no un concert apretat. Però això, als grups i al públic, els era igual. La qüestió era poder fer el concert i que la pluja no fos el titular del dia següent com en altres llocs va passar el mateix dia.
El cop de bateria de Xavier Mohedano, dels Twin Drama, indicava l’inici del concert. El dúo barceloní arrancava enèrgic i començava a despertar els assistents amb la seva curta, però intensa, trajectòria.
Seguits d’ells venien els Trau, amb festassa i rebombori assegurat. Tot s’iniciava amb la sirena del megàfon que aguantava Xavier Artigas. “Hola! Déu vos guard! Som Trau!” cridava el bateria. “I és vostè”, “85 estels”, “somni de festa major”… “Blau, net i clar” feia riure a la gent. “Avui no!” cridava algú del públic, “És un homenatge al dia que ha fet”, contestava irònicament Pau Torrens. Trau s’oblida d’on està i gaudeix com si estigués al millor escenari del món, fent entrar en calor (i quina calor que hi feia!!) a tot el públic.
Fans incondicionals, d’altres descobrint nova música, algun turista perdut i una noia que li anava traduïnt les lletres del català al castellà a una companya seva. Poc més d’un centenar de persones emplenaven aquell antre, sumant-hi tota la gent que estava al carrer sentint la música però aprofitant que ja no plovia.
Arribava l’últim grup de la nit, Les Sueques, que portaven el rock i punk més canyer, però que va durar ben poc. La guàrdia urbana va fer acte de presència per posar fi al concert, que havia d’haver acabat una hora abans, però no va evitar que el grup fes una última cançó i acabés amb crits de “no volem marxar” del públic, que ho havia donat tot.
