Sopa de Cabra

El de dissabte era un dels concerts més multitudinaris del festival Sons del Món, i és que van ser prop de 3.000 els seguidors de Sopa de Cabra que es van aplegar a la Ciutadella de Roses per gaudir del directe dels gironins. Si bé és cert que, malgrat la gentada, a diferència de molts concerts on la mitjana de seguidors amb prou feines frega la majoria d’edat, a l’entrada no s’hi podien veure ni tendes ni llargues cues, sinó que la gent va optar per entrar al recinte de forma molt esglaonada, encara que els fans més acèrrims ja guardaven lloc a les primeres files des d’una hora abans de l’inici del concert. En canvi, n’hi havia d’altres que, havent travessat el fossat i la imponent portalada del recinte emmurallat, optaven per fer una volta i descobrir els molts vestigis que hi ha arreu de l’espai. I és que no n’hi havia per menys: el recital se celebrava en un espai privilegiat i preciós. Fos com fos, quan encara faltava mitja hora per a l’inici del concert, l’esplanada del davant de l’escenari ja era plena de gom a gom i alguns agosarats havien optat per enfilar-se en toscos murs de pedra d’anys pretèrits per tal de gaudir d’una visió privilegiada.

Després d’uns minuts de retard, l’enorme pantalla que servia de teló de fons s’il·luminava de blanc i pampalluguejava al ritme d’un batec de cor, que alhora era seguit amb els aplaudiments dels assistents del concert, i s’accelerava progressivament fins que, de cop, la pantalla restà blanca i un so d’explosió feia emmudir, sols per uns instants, un públic expectant. Ràpidament unes siluetes compareixien a l’escenari, mentre la pantalla del fons encara lluïa un blanc encegador, i de cop i volta un crit de “Bona nit, Roses! Bona nit, malparits!” tornava a fer cridar el públic. Tot estava a punt per gaudir d’un nou directe de la llegendària banda de rock català.

El recital arrencava amb dos temes del darrer àlbum–“Cercles” i “Dolços plans”-, però el cert és que al llarg del concert, les cançons d’aquest disc van ser anecdòtiques i van deixar el protagonisme als hits de tota la vida, que van ser els més corejats i aplaudits. Així doncs, no hi van faltar els clàssics de tota la trajectòria com “El boig de la ciutat” o “Els teus somnis”. També hi va haver temps per a cares B com la versió reggae de “I shall be released” de Bob Dylan -traduïda al català com “Tornaré a ser lliure”- o “Mala sang”, tots dos temes del disc Al·lucinosi (1994, BMG- Ariola), un dels àlbums més desconeguts dels Sopa. No obstant això, i com ja és habitual, no hi va haver cap referència al Mundo Infierno (1993, BMG- Ariola), l’únic disc en castellà de la banda, que sembla que hagin volgut oblidar definitivament. Tot plegat en un concert de prop de dues hores i mitja, carregat de nostàlgia però també d’energia, on un Gerard Quintana, que reivindicava l’amor per sobre de qualsevol altra cosa, es movia amunt i avall de l’escenari amb el mateix ímpetu que ho feia fa 30 anys.

La tramuntana, que havia esventat als assistents al llarg del concert, com per art de màgia va bufar encara amb més força a la recta final del recital, justament per acompanyar la peça més emblemàtica i també la més esperada de la nit, “L’Empordà” que, al cor de l’Empordà i ben tocats per la tramuntana, va sonar millor que mai.