Gloria Gaynor
Sota una llum d’un blau intens, la bateria impera a l’escenari mentre centenars de formiguetes engalanades i il·lusionades van omplint la Sala Barts. Deu músics pugen a l’escenari, amb les seves robes negres i impecables, i comencen a interpretar la part instrumental del gran hit de l’artista, “I will survive”, mentre es projecten imatges de la trajectòria de la cantant, provocant un fort rebombori del públic.
La música fa un petit gir i comença a sonar “Goin’ out of my head”. I ara sí. Com aquest líquid daurat que acompanya sempre els grans esdeveniments, Gloria Gaynor puja a l’escenari amb una presència, una elegància i una vitalitat increïbles. L’esclat del públic en veure aparèixer aquesta reina del soul i el disco és absolut.
I aquesta energia que mostra un públic crescudet no es dissipa en cap moment de la nit. De fet, les butaques dels balcons que hi ha als laterals de la sala queden solitàries molt ràpidament i durant tota la vetllada. Els culs que les haurien d’ocupar es mouen a ritme de bateria, les mans dels espectadors piquen i les seves cordes vocals vibren quasi tan intensament com les de la mateixa Gloria Gaynor o els seus tres coristes. Dues noies i un noi que, per cert, són solistes en més d’un moment.
I és que, aquesta nit, el protagonisme és compartit. La cançó “You’re the first, the last, my everything”, de fet, és cantada en la seva forma de duet per Gaynor i el corista masculí. Corista que, per cert, interpreta amb les seves dues companyes “September” d’Earth Wind and Fire i, a quatre veus, també amb la mestressa de la nit, “Last dance” de Donna Summer. Són temes que fan de la nit el que és: una festa, un deixar-se endur.
Moltes cançons tribut i molts solos. Tribut a The Police amb “Every breath you take”, a Roberta Flack amb “Killing me softly”, o als ja esmentats Earth Wind and Fire i Donna Summer. I solos, solos magistrals: un saxofonista que afina les notes més agudes amb una precisió impecable, una trompetista que balla sensual mostrant la potència del seu so, un trombonista que decideix fer els solos amb el peu i que ens canta també una cançó, acabant el seu ball obrint-se de cames. Ja ho he dit: una festassa.
Però el millor moment de la nit no arriba fins l’últim i esperadíssim tema. Obre molt lent i consistent, amb el so de les tecles del piano i la veu intensa, viva, daurada, de Gloria Gaynor. Costa descriure-ho, però la pell a mi se m’eriçava. “I will survive” i el ball tan bell i enèrgic del públic. I sona, i sona la cançó, i ningú sembla voler gens que acabi, i tothom vol formar part d’aquest cant, tothom vol formar part del missatge positiu i atemporal de la cançó, del solo de saxo, del vestit platejat de la Gloria Gaynor, de les mans que queden banyades per la llum dels focus quan s’alcen, del somriure inesborrable en els llavis dels músics, del somriure mateix de la lluna que s’alça aquesta nit al cel del Paral·lel.
