Els objectes de les cançons

Músic i compositor a Darània i a Túrnez & Sesé

Fa pocs dies vaig veure la pel·lícula Die Vermessung der Welt (2012), títol traduït al castellà com Midiendo el Mundo. El 1799 dos científics, el matemàtic Carl Friedrich Gauss i el geògraf naturalista Alexander von Humboldt, emprenen la seva obra i aventura científica. Un, el matemàtic, sense sortir del seu àmbit més proper, i l’altre, viatjant incansablement pels llocs més remots del món. Tant l’un com l’altre abasten la terra i l’univers de maneres ben diferents, però arriben, ensems, a descobrir, a assolir coneixements i a fer aportacions impagables, avenços en un temps en què les circumstàncies no els eren precisament gaire favorables.

Si aquests fets els traslladéssim a l’àmbit de la creació artística, trobaríem moltíssims exemples del qui per fer l’obra ha hagut de dirigir la seva mirada lluny, viatjant, copsant per arreu, i del qui ho ha aconseguit tan sols en un pam quadrat de terra o dins d’una petita habitació. L’essencial és la mirada i el coneixement que aquesta mirada sensible ofereix, no importa, possiblement, si aquí o allà. Després d’haver passat pel propi filtre, això es tradueix en pulsió artística: imatge, so o paraula.

I si ens centrem en la creació introspectiva, interior, en l’observació propera, aquella que atén fets, objectes i sensacions ocultes dins la quotidianitat, ben segur que trobarem exemples de com es pot reflexionar i extreure bellesa a partir de l’element més insignificant. Podem cantar un volcà, però també un llumí encès!

Em vénen a la memòria cançons d’aquí que responen a aquests criteris i a aquesta mirada determinada. El genial Joan Miquel Oliver, compositor del grup Antònia Font, en el disc Alegria (Virgin-Drac 2002), ens proposa a “Productes de neteja” la següent descripció: “Productes de neteja de químiques estranyes,/es sol per sa finestra de ple dins s’escurada./Renou de cafeteres, tambors de rentadora,/tassons i papallones degoten massa lentes./Imants a ses geleres de cuines solitàries,...”. En un disc anomenat Dissabte (Música Global, 2014) Joan Masdéu, de manera exquisida, ens explica a la cançó “Diumenge” com curar ferides i tristeses i ens encoratja a afrontar nous futurs tot fent neteja: “...i obrint els porticons/vaig ventilar els llençols./Dels maldecaps ahir en vaig fer draps...” i perquè la llum entri de nou: “...Per deixar entrar la claror vaig fer els vidres/i, sense guants, anar rascant ferides amb sabó...”. En el disc L’àrea petita (RGB Suports, 2013) d'Els Pets, en Lluís Gavaldà, a partir d’una simple massilla d’enganxar, rememora pèrdues i amors finits sentint una serena pena. “Blue Tack” ens parla de l’acceptació tranquil·la de la pèrdua: “..I al costat del llit, enganxat amb Blue Tack,/hi ha un retrat teu en blanc i negre,/i sota el serrell/em dius sense dir res/que ara et toca ser feliç...”

“El sofà” de Feliu Ventura és una cançó bellíssima i paradigma de com els objectes ens acompanyen i ens recorden allò que hem estat, i ens diuen de les olors i dels sorolls i dels colors que portem arrapats al cor i que ens pessiguen en el moment més impensat. Va aparèixer en el disc Música i lletra (Propaganda pel fet, 2011): “En els confins/d’un vell sofà/ric de mudances/de què em desfaig/per evident/falta d’espai/he despertat/unes “caniques”/que hivernaven/amb tres pessetes/un bolígraf/i uns tiquets./Em ve el perfum/del magatzem/de torrefactes/i el sorollet/dels ous batuts/en Duralex/tot cavalcant/barana avall/amb roba neta/pujant després/de tres en tres –brut–/ els graons...”. Mazoni es queixa a “Se’m moren les plantes” dels dies desavinents i que per molt afany que s’hi posi, si van maldades, poqueta cosa es pot fer: “Se'm moren les plantes, no puc fer-hi res/per molt que les regui/se'm panseixen al cap de pocs dies/i no en sé el perquè...”. Aquesta cançó pertany a l’àlbum Si els dits fossin xilòfons (Bankrobber, 2007). I si no heu escoltat mai “La vida senzilla” del disc Pijama de saliva (Edigsa 1983) de Quico Pi de la Serra no perdeu ni un minut més: “...Atribolat per un gerani o dos/prendre el sol arrecerat amb calma,/el cos eixut i sec com una palma/i si calgués per amic tenir un gos...” I acaba la cançó: “...De tant en tant, un dia o una nit,/un breu enyor et fa sospirar amb esma,/però tan breu que no t’arriba al pit.”

L’Art és la mirada, les cançons neixen i creixen en l’emoció d’aquesta mirada. Sense emoció la cançó no pot ser: és l’aire que la fa respirar i és el pa que la sustenta.