La Gossa Sorda

Quan acabem l’escola, l’institut, ens graduem a la universitat o deixem una feina. Quan arriba l’estiu i ens n’anem de vacances. Quan un amic marxa lluny, durant una temporada, o indefinidament. Quan la persona que més estimes et diu adéu, o quan se te’n va un referent sense oferir-te cap opció d’oposar-t’hi. Els comiats són llei de vida, diuen. Alguns més que d’altres. Sovint els aixopluguem sota un “fins aviat”, per simular que no fan tan mal. Però sempre deixen petjada, d’ocellet o d’huracà.

La Vall de Pego, amb unes precioses muntanyes de fons, era la postal escollida per a aquell adéu. La Gossa Sorda havia preparat una nit molt especial, el seu últim concert, a la terra que els va veure néixer. Pegolins i pegolines esperaven expectants les persones que d’arreu, s’anaven deixant caure com gotes d’una pluja bonica de primavera. Primavera que esbossava la calidesa amb to fresc que abraça les nits de juny i que ens acompanyaria a tots aquells que estimen la Gossa, i que volien viure aquells darrers instants amb tots ells.

L’aire de Pego s’anava impregnant d’olor de festa mentre, en l’esplanada escollida, s’ultimaven els preparatius més tècnics. La cosa anava de Pego. La nit volia mostrar les noves propostes de la vall, i acomiadar així els grans referents amb el millor sabor de boca. Reacció va estrenar l’escenari en el seu primer concert, joves i amb ganes, que arriben amb molta il·lusió. Smoking Souls, més consolidats, van continuar encenent la nit i fent vibrar els altaveus a tota potència. El recinte, cada cop més més ple, es mostrava neguitós.

Va arribar el moment. El nom de La Gossa regnava a l’escenari i la introducció del concert va donar peu a la dolçaina i la bateria que encendrien la nit. “Aire” va agitar per complet el públic, que va desbocar tota l’energia continguda. “La Guàrdia”, “Babaloco” o “El Pecat Original” encetaven el repàs de cançons del llarg recorregut de La Gossa, des del primer a l’últim treball.

Aquí començaren les col·laboracions. Era una nit de festa, i l’antic guitarra, Arnau Giménez, Panxo, Auxili i Xavi Sarrià entre altres, s’hi van sumar per fer d’aquella nit una completa celebració de la música en valencià. A cada cançó, pas a pas, érem conscients que aquell era el darrer cop que vibràvem tots junts, però el gust era dolç, tots estàvem vivint el moment al cent per cent.

Espurnes, fum i música, “Senyor pirotècnic” i “Colpeja Fort” ens van fer recordar l’essència de la banda. Seguirem sempre fidels al nostre poble cantaven en els seus inicis, i així ha estat: fidels a Pego de principi a fi, i als seus valors, a la seva lluita. Entre cançons recordaren a Jordi Oltra, cofundador del grup, a qui Josep Nadal va dedicar paraules emocionants. Amb els records a flor de pell, van seguir brindant-nos aquelles harmonies, que aquell cop sí, seria l’última volta que escoltaríem en directe, sense pròrroga possible.

Els himnes, com no podia ser d’altra manera, van venir sobretot al final. “Camals Mullats”i “Farem Saó” duren al colofó de l’última volta. Després de dues hores de concert, “Batiste Ceba” va decidir posar punt i final a un tot tan complet com la trajectòria dels pegolins. Paraules per a cada un dels músics de la banda, i per a aquells qui han lluitat, que lluiten i que segueixen lluitant per la llengua, per la cultura i per la terra. Un mosaic de sentiments acariciats pels records, epíleg d’abraçades i somriures que donaven per tancada aquesta bonica història que ha estat La Gossa Sorda, que se’n va per transformar-se en eterna.