16x16: Setze Jutgesses pel 2016

Musicòloga i baixista de Roba Estesa

Obro la bústia d’entrada i m’assabento que el Grup Enderrock i l’Institut Català de les Dones uneixen forces per inaugurar una exposició que vol homenatjar les dones cantants/cantautores catalanes. I penso: “Només les dones cantants?”; però rectifico, els màxims representants del periodisme musical català i de l’equitat de gènere ja deuen haver tingut en compte que l’apoderament femení en el món musical va més enllà del domini de la veu. Tot seguit llegeixo el títol que han donat a l’exposició, quasi en forma d’embarbussament quan algú pretén llegir-lo en veu
alta: 16x16: Setze jutgesses per al 2016. Aprofitant els 50 anys de la Maria del Mar Bonet sobre els escenaris –una de les darreres incorporacions al grup dels Setze Jutges– han escollit 16 dones del panorama musical català per representar una mena de pas endavant en la història de la música, en la qual ja no només hi ha quatre o cinc noms de dones, sinó que hem arribat al punt d’haver de fer una tria selectiva per poder-nos quedar només amb setze noms de dones.

En un primer moment no acabo d’entendre el per què del títol; què poden tenir a veure aquestes setze veus femenines amb el fenomen dels Setze Jutges? Després entenc que la ideologia del catalanisme conservador de la primeríssima Nova Cançó no s’allunya tant de les idees que mouen una exposició amb un títol com aquest. Les setze dones escollides són representants d’una minoria de la població femenina que es dedica a la música avui a Catalunya, malgrat des del comissariat de l’exposició s’hagi fet un intent clarament fallit de reunir estils musicals ben diversos. Si bé des de la Nova Cançó la reivindicació anava dirigida a una necessitat d’expressar-se en català, les Setze Jutgesses del 2016 tenen en comú el fet de ser
dones i cantautores. Potser és un pèl genèric, no? Ho donaria per bo si totes elles, a més, reivindiquessin la seva condició de dones dalt de l’escenari o en els seus discursos, però en el moment en què alguna d’elles expressa en la taula rodona inaugural de l’exposició que no s’ha aturat mai a pensar si una dona té les coses més difícils que un home per a desenvolupar-se professionalment com a músic, els meus dubtes vers el sentit d’aquesta exposició van augmentant.

De quina manera ens estem fent visibilitzar? Em preocupa que el mitjà de comunicació musical de referència de Catalunya perpetuï els rols de gènere en la música d’aquesta manera. Això no és apoderament, sinó invisibilització de moltes dones que estan tant dalt com darrere dels escenaris ocupant llocs tradicionalment masculins, invertint els rols, reivindicant la seva posició. “16x16” s’oblida d’una cosa, i és que l’escena musical actual està formada per molt més que dones cantautores, i si no, que consultin la base de dades que les companyes de Fusa Activa estan impulsant i veuran que l’escena és molt més rica i reivindicativa del que ens diuen.