Miquel Vilella
El pop rock pren la seva millor forma quan sona a l'escenari amb Miquel Vilella. Acompanyat de gairebé una desena de músics, les tonalitats melòdiques dels violins i la duresa de les guitarres i la bateria creen un so fàcilment reconeixible i molt personal, un segell del reusenc que, per primera vegada, signa els seus treballs amb el seu nom, deixant enrere l'última etapa de The Mighty Fools. Amb Després del Món (Discmedi, 2014), l'àlbum que es forma a través del català i l'anglès, Vilella presenta una narrativa vibrant, plena d'energia i de música molt intensa. Aquesta característica fa difícil veure com el Teatre Bartrina, d'elegància i comoditat, pot treure-li tot el profit que es mereix. A la segona cançó el públic ja es mostrava inquiet a les butaques i també Vilella des de dalt de l'escenari demanava als assistents que no es limitessin a escoltar-lo, sinó que aplaudissin, cantessin i s'aixequessin a ballar. Si la veu de Vilella és prou contundent per fer un concert, la quantitat d'energia que desprèn acaba de completar-lo. El cantant no va deixar de moure's en l'hora i mitja d'espectacle, però, el que el va diferenciar, va ser que l'energia sempre va anar dirigida cap al pati de butaques, perquè aquells que l'escoltaven poguessin participar del moment en primera persona. Això però no es potfer en un teatre. L'habitat natural de Vilella és l'escenari, el d'un concert a l'aire lliure, en un festival o en una festa major, allí on tothom pugui ballar cada tema com es mereix.
Buscar-se a un mateix
Les lletres del reusenc, tant les catalanes com les castellanes, parlen d'una persona que es redefineix a cada pas, que busca qui és perquè encara no ho té del totclar. Cançons sobre la soledat, sobre el creixement personal, sobre la reflexió d'un mateix. La mescla de català i anglès ajuda a transmetre el missatge de recerca interna, com si el cantant no s'hagués acabat de decidir quines paraules podien encaixar cada peça. Tot i així, val a dir que Vilella llueix més en català que en anglès. Amb la llengua nostra les seves lletres tenen més fluïdesa, més naturalitat, que l'aire anglosaxó no sembla despendre en tota la seva profunditat.
El seu estil combina amb els seus textos a la perfecció, amb un ritme fàcil d'encaixar en el rock però ple de matisos, que fan que cada cançó mereixi una anàlisi individual. Amb tocs de folk o de psicodèlia, l'espectacle amb nou persones a l'escena riés interessant en cada segon.
