Buhos

'Natura Salvatge' (Música Global, 2014) va suposar un abans i un després en la trajectòria de Buhos. Després de prop de deu anys els escenaris el grup va fer un salt endavant al que ara han volgut donar continuïtat amb 'Lluna plena' (Música Global, 2016).

Teniu la sensació d'estar en una etapa totalment nova respecte fa cinc anys?

Guillem Solé: Sí, això és indiscutible. Ara en els concerts tot el repertori és de cançons pròpies, quan pengem les cançons a les xarxes la gent les comparteix més del què podíem haver imaginat... Estem en una etapa totalment diferent.

Jaume Nin: Vam fer un procés de tancament bastant bèstia a partir del Natura Salvatge. Vam decidir anar a fer una cosa que realment ens agradés molt a tots.

Desfer-vos de la motxilla de les versions i les cançons del Barça, us va costar molt?

GS: T'has d'atrevir. El que fas t'ha d'omplir. Va arribar un moment en què cada vegada gaudíem més quan tocàvem les nostres cançons i gaudíem menys quan tocàvem cançons dels altres. Era una cosa personal. La gent, quan li toques cançons molt conegudes, salten, ballen i ho viuen més, però nosaltres sentíem que quan ho passàvem bé era quan fèiem cançons nostres. No va costar tant treure'ns la motxilla com prendre la decisió de fer una cosa nova i tirar-nos a la piscina.

Pesava molt la motxilla?

GS: No, realment jo m'ho passava bé, però a mesura que anaves passant els anys t'adonaves que sempre estaves fent el mateix. Fer cançons del Barça un any té gràcia, dos també, però al tercer any dius 'ostres, no em vull estar tota la vida fent versions de l'actualitat del Barça, per molt que sigui el millor equip del món'. És qüestió d'anar variant. Primer fèiem versions i ens va costar molt, però quan ja teníem molts concerts, ens en vam cansar. Amb les versions del Barça ens va passar el mateix.

Ara presenteu Lluna plena. Canvien les etapes, però el vostre lloc segueix sent la nit...

 JN: És un àmbit on ens movem molt bé. Els concerts els fem de nit, assagem de nit...

GS: Jo sé que puc trucar a cada un d'ells a la una de la nit i que m'agafaran el telèfon. Tradicionalment ja som un grup que no hem tocat mai a les onze de la nit, tot i que últimament cada vegada ens posen més aviat.

En aquest disc, però, no parleu tant de festa...

GS: No ho hem fet expressament. Hem parlat dels temes que ens preocupen i que ens agraden. També hi ha moltes cançons festives que s'han quedat fora. Sí que hi ha més reivindicació, que cada vegada sembla que n'hi hagi més. Amb el Natura salvatge ja n'hi havia molta i en aquest encara n'hi ha més. També hi ha algun punt més reflexiu com "Barcelona s'il·lumina", però el tema festiu potser és que ja n'hem fet tantes que ens passa el mateix que parlàvem abans. Quan estàs fent sempre el mateix t'acabes avorrint. Crec que sí que hi ha algun tema festiu, però òbviament no és tant festiu com quan teníem vint anys.

Hi ha alguns temes més personals que en altres discos, com "Prenent la lluna" o "El temporal". Les heu escrit des de més endins que les cançons d'altres discos?

GS: Al final escrius del que et mou i del que tens a dins. Potser sí que en aquesta tongada de cançons ha sortit algun tema més reflexiu i que va més de dins ca en fora. El "Prenent la lluna", per exemple, del que parla és del que fèiem en Jaume i jo amb els amics des dels 16 fins als 25 anys. La gent que vivim davant del mar sempre hem quedat allà amb els amics i la guitarra. I la cançó explica això. I "El temporal" igual, si vius davant del mar, és normal que parlis d'això perquè és un paisatge que t'acompanya sempre.

"A mesura que anaves passant els anys t'adonaves que sempre estaves fent el mateix"

Vau sortir amb "Barcelona s'il·lumina" i el segon senzill ha estat "Prenent la lluna", possiblement les dues cançons més tranquil·les del disc. Perquè?

JN: Quan vam acabar el disc el vam ensenyar al representant i a la discogràfica i tothom va dir que aquestes dues eren les que veien més.

GS: Al final, tu les ensenyes i quan molta gent coincideix en la mateixa dius 'ostres, potser tindran raó'.

Joan Blazquez: Va ser per unanimitat. Estava claríssim. Tothom sabia quines cançons  sortirien i quin ordre sortirien. Quan els teus representants ho tenen tant clar, et deixes portar.

"Barcelona s'il·lumina" té un toc nostàlgic d'aquesta Barcelona que es va perdent i, sobretot, parleu de la pèrdua de música en directe. Barcelona cada cop té menys música?

GS: Sí, això és evident. Antigament jo recordo que anaves a un parc i a qualsevol racó et trobaves penya tocant. Ja no només les programacions de sales, que encara n'hi han, tot i que no n'hi ha tantes com n'hi havia, sinó fins i tot al carrer. Abans anaves per la Rambla i hi havia gent tocant. I no només una persona amb un platet, sinó grups de col·legues que s'ajuntaven. Sembla que cada vegada costi més, ja no veus gent que faci música i altres que l'escoltin. Ho trobem a faltar i creiem que és una tendència que tard o d'hora s'hauria de tornar a revertir.

Ara sembla que els bars podran tornar a programar música lliurament. És un primer pas?

GS: Va ser coincidència. Va sortir la cançó i al cap de dues setmanes l'equip de govern de la Colau va dir que intentarien posar facilitats. Ja ho veurem! Normalment els polítics sempre tenen bones intencions però del que diuen al que fan, per desgràcia, sempre hi ha un tros massa gran.

"El soneto de Guepetto" recorda el "Toca Hamelin" de l'anterior disc. Amb aquesta revisió dels contes clàssics us hi heu sentit còmodes?

JN: Sí que ens hi sentim còmodes. Són contes que hem sentit tota la vida i ens feia gràcia donar-hi una continuïtat i que en aquest disc també hi hagués una cançó que tingués com a motiu un conte.

El disc el presentareu aquest cap de setmana al Clownia. Perquè heu volgut esperar tant temps a presentar-lo en directe?

GS: Per gaudir. L'última vegada ens vam estressar.

Klaus Stroink: Aquest any la filosofia era una mica diferent. El vam publicar i hem intentat fer molta feina de distribució i que la gent conegués els temes abans de presentar-lo. Són dues estratègies diferents.

GS: És més tranquil. Tu treus el disc i directament has d'anar a fer la presentació, les samarretes, el Youtube... Se t'acumula molta cosa. Fa dos anys, amb el Natura salvatge vam passar un mes que no era vida, no estàvem gaudint. Aquesta vegada ens vam voler donar un temps per cada cosa: quan surti el disc, estiguem dos mesos només fent promo i assajant, quan arribi el Clownia, deixem de fer promo... Cada cosa al seu moment.

En el directe també es deu acabar notant aquest estrés...

KS: Sí, aquest any hem tingut un munt de temps per fer el directe i no té res a veure. Hi ha la mateixa energia, la mateixa gent i les mateixes ganes, però molt més compensat.

GS: Aquesta vegada també hem pogut fer un stage en què ha vingut l'Alguer, de Txarango, i l'hi hem pogut ensenyar el directe perquè ell ens doni idees. Això fa dos anys no hauríem tingut temps de fer-ho perquè és un procés que porta dos o tres mesos mínim. El directe que presentarem al Clownia no té res a veure amb el de Natura salvatge i serà segur un pas endavant molt important perquè hem assajat el triple.

La producció us la fet en David Rossell (Brams), els dissenys els ha fet en Jan Riera (Els Catarres), la producció dels directes l'Alguer Miquel (Txarango). Tot queda a casa?

GS: Com ha de ser! Són bons amics, però és que sobretot són molt bons professionals. Estem més còmodes quan treballem amb amics.

"El directe que presentarem al Clownia no té res a veure amb el de Natura salvatge i serà segur un pas endavant molt important"