La Gossa Sorda

Són molts els quilòmetres que s’han de recórrer des de Catalunya per arribar a Pego, poble d’origen de La Gossa Sorda. Som molts, també, els joves catalans que pugem a autobusos i cotxes diversos per recórrer la distància que calgui per arribar-hi. El poble no és massa gran, però dubto que hagi estat tan ple de gent en gaires ocasions: l’últim concert de La Gossa Sorda omple Pego de nois i noies, homes i dones amb samarretes del grup posades. “Vaig mirant l’ambient i tinc la sensació que hi ha molta gent coneguda” comenta algú, i té molta raó, crec: ens identifiquem els uns amb els altres, ens sentim propers i no sabem pas si ens coneixem, però és possible que haguem compartit molts concerts.

A part del públic i l’organització, però, Smoking Souls i Reacció també són al poble aquest vespre, i obren el concert tot preparant el terreny abans de la tempesta de La Gossa Sorda. Juantxo Skalari & La Rude Band tanquen la nit, quan acabin els caps de cartell.

Després de creuar la densitat de gent que s’acumula davant la barra, faig els primers glops a la cervesa i observo l’entorn: música, gent, dansa, festa, l’última festa amb aquest color, aquest so, aquest sentiment. I és que un concert de La Gossa Sorda no és només la música, no és només l’ambient, sinó que comporta un pensament, una estima, una polseguera que creix i creix tota l’estona.

Jordi Oltra, ens explica el cantant del grup, en els primers assajos, fa vint anys, ja ho deia: “si agafem i ens ho prenem en serio podem aconseguir alguna cosa”. Volien una música “per fer pensar a la gent, per defensar allò que estimem i per passar-ho de puta mare i conèixer gent com vosaltres”. Sí, ho aconsegueixen. Durant tota la trajectòria de la banda, els concerts han estat la pega que ha fet que tanta gent es conegués, que ha convidat a tants joves a saltar i cridar junts, a deixar-se bategar, i fer-ho junts. Aquesta nit, un cop més, tots som un. I penso, altre cop, en la lletra de l’“Última volta”, cançó que tant ha sonat durant aquesta darrera gira de La Gossa Sorda, la gira de comiat: “l’última volta que et veig, l’última volta que et veig”, “vaig aprendre tantes coses que no he tingut temps de recordar-les”, “un plaer estar amb tu, recordar quan érem un”.

“La Gossa Sorda se’n va per tornar-se eterna” projecten els altaveus. Però és que no volem que sigui eterna, simplement no volem que se’n vagi. El comiat és temporal, possiblement, però la nostàlgia és sentida des del mateix inici del concert. I, així, aquest últim concert, que ningú vol que acabi, s’allarga i s’allarga fins unes tres hores, tot i haver-hi moltes cançons que sembla que siguin la última. Però s’acaba: la dansa cessa, la suor deixa de caure i les boques queden tancades quan el grup s’acomiada. Cauen algunes llàgrimes. La Gossa Sorda ens dóna les gràcies, un cop més per tot, i mentre sona aquella cançó tan increïble que explica “La Història de la Gossa” i els músics s’abracen, les pantalles que han retransmès tot el concert emeten el darrer missatge: “Gràcies. Que el camí vos siga llarg i ple de llum i noves sendes”. Adéu, gossa guerrera. Adéu i gràcies, moltíssimes gràcies.