Sopa de Cabra

La cartellera i les llums de Razzmatazz lluïen orgulloses el passat divendres un nom que tothom coneix: Sopa de Cabra. Un 21 d’octubre que era més que esperat. Somnis de carrer que es feien, temps al temps, reals al entrar per la porta; deixant la nit i tota Barcelona enrere, per fixar tota l’atenció en un escenari.

Acabava d’arribar, només volia un bon concert...

La impaciència es podia mastegar en l’ambient, i només treure el cap, els aplaudiments els feien una rebuda desbordada d’emoció. Des de la primera cançó, el públic s’estretia, i no deixava respirar, tant sols entonar la lletra, aplaudir, i amb una mica de sort, arribar a la barra.

Començaven amb “Sota una estrella”, seguint amb cançons tant famoses i èpiques com “Si et va bé”, “Podré tornar enrere”, “Tot queda igual” i “Si et quedes amb mi”, que ningú es resistia a cantar. Tampoc podia faltar el “Bona nit malparits!” de Gerard Quintana, que ja és més que un clàssic, imprescindible per a cada concert, fent-nos  veure com, tot i els anys, segueixen sent ells, els de sempre. Els que tenen accent de Girona, i expliquen anècdotes, els que canten i ho donen tot, els que porten samarretes amples i texans ajustats, els que s’estimen les guitarres més que a res.

El rock català tornava a sonar, despertant els records dels estius a la Costa Brava, les nits perfectes, els dies de platja i sol. Amb lletres que hem cantat, en concerts i en festes majors, a la dutxa i al cotxe de viatge, en moments de tranquil·litat i en els d’eufòria. La música que ens ha acompanyat en tantíssimes ocasions i que divendres, ens disposàvem a disfrutar en directe.

Entre cançó i cançó, ni tant sols hi havia silenci, sols crits i cants d’independència, en un públic català i de la generació de 1965, que tornava a tenir vint anys per gaudir com quan encara vivien a casa dels pares i no tenien experiència en els camins de la vida. A tots aquests, Razzmatazz se’ls feia petit, i cridaven fins que no els quedava més aire als pulmons quan Gerard Quintana ens deixava l’oportunitat de cantar un vers, en lloc seu.

Navegant entre “El far del sud” i “Els teus somnis”, entre l’elèctrica i l’acústica, el públic es desfeia a cada acord, a cada vers, on també va participar també l'exlíder de Very Pomelo, Xarim Aresté, encaixant com la peça perfecte d’un puzle, amb els integrants de Sopa. Un concert mogut i intens, en què fins i tot van posar-se perruques per fer com quan ells també eren joves i duien els cabells llargs propis dels cantants de rock. 

Tremolant, poc a poc surt del concert, sessió de nit, avui ja es l’últim dia

De Londres cap a Barcelona per celebrar aquests 30 anys a de Razmatazz, on rememoraven haver actuat tants i tants cops, i haver gravat Ben endins. Fent broma, ens deien que els camerinos no havien canviat gens, i que seguien sent els mateixos, que Razz seguia sent “El santuari del rock’n roll!”.

Amb un xic de melangia, cantaven l’última cançó: "L’Empordà".  La sala sencera s’omplia a besar de l’eufòria, l’emoció, de totes les ganes acumulades des de feia anys, o des de l’últim concert. Perquè mai ningú es cansa d’escoltar-los. Els cants grataven el sostre, on més que un concert, semblava un homenatge a 30 anys d’èxits en català, que s’han guanyat de bon tros un forat en la nostra memòria.