Manel

L’elevat grau d’urbanització de Barcelona t’atrapa. T’angoixa. I si li sumes la calor d’aquests dies, notaràs que la samarreta se t’enganxa al pit i a l’esquena. Però hi ha un petit racó en un dels extrems de la gran capital que escapa d’aquesta urbanització. El Festival Jardins de Pedralbes ha aconseguit traslladar-te a un espai de desconnexió natural. Boscos i jardins ordenats però abundants, separats per camins il·luminats i que et condueixen fins a la zona de concerts, situada davant el palau.

Manel té un gran repte. Es tracta d’un públic adult i assegut, poc acostumat a ballar i entregar-se als concerts. Per seduir-lo, el grup tocarà cançons dels seus quatre discs. Ara bé, més enllà dels temes interpretats, la nit anirà d’instants, de records passats i futurs, de fotografies inoblidables.

Instant 1: “Som a la carretera de Manresa a Berga...”

El públic comença a deixar-se portar per la música. És la segona cançó del concert i ja acompanyen el cantant en molts versos. Així, Guillem Gisbert, que en un principi semblava distant, comença a obrir-se, a moure suaument els malucs, al mateix temps que el públic marca el tempo amb el cap.

Manel té un molt bon directe i la intensitat del grup es va reflectir en l’ambient del concert durant tota la nit. Les grades tremolaven a ritme dels cops de peu que alguns bateries en potència del públic marcaven segons la cançó. A més, cal destacar que la bona luminotècnia i el so permetien transformar l’escenari segons les necessitats del tema.

Instant 2: “Ara tenim una oportunitat, a veure què en fem”

Sovint es parla de l’evolució que Manel ha fet en termes d’estil i sons. Però durant el concert te n’adones que van més enllà. Que el que t’impacta del grup és la capacitat de reflectir vivències. Si pares atenció, les lletres de les cançons descriuen experiències quotidianes, que tothom pot haver viscut o que viurà en uns anys. I és que les lletres trenquen amb les temàtiques típiques de la música comercial. Tots ens hem trobat tenint una oportunitat i no sabent quina decisió prendre (“A veure què en fem”). També ens han preguntat què serem quan siguem grans (“Cançó del dubte”), ens hem banyat “Al mar” o bé hem tingut la incertesa de com serà la vida quan siguem vells (“Criticarem les noves modes de pentinats”). Per aquest motiu és comú veure persones del públic somrient davant alguns versos.

Instant 3: “Però el boomerang...”

Si al principi pensaves que el públic seria poc entregat, reconeixes que anaves mal encaminat/da. El tema “Boomerang” és el punt d’inflexió de la nit. El públic comença a aixecar-se de les cadires en sonar els primers versos i a saltar quan arriba la tornada. Hi ha qui viu la cançó fins al punt d’animar a ballar els espectadors que l’envolten i que encara es resistien a aixecar-se.

A partir d’aquest instant, grup i públic aniran de la mà. El repertori escollit combinarà cançons més alegres amb temes més tranquils, que permetran entregar-se quan calgui, però també descansar assegut. A més, els espectadors, coneixedors de Manel, saben quan cal intervenir, quina és la coreografia de cada tema i les interaccions a realitzar. L’atzar, explicava el cantant, va voler que el concert del Festival Jardins de Pedralbes coincidís amb la primera vegada que tocaven després d’haver complert 10 anys com a grup. Ara bé, el que no esperava Manel és que els traguessin per sorpresa un pastís d’aniversari durant el concert i els fessin bufar espelmes. Malgrat les demandes del públic, però, la cançó d’“Aniversari” no va entrar dins el repertori.

El que sí que va fer Manel durant la nit fou pujar “La Serotonina” a tots els espectadors del concert. Admeto que és broma fàcil, però estimat lector espero que me la perdonis.