Manel

Dimecres passat, 25 de gener, la sala Razzmatazz vessava per tots costats. Ja d'inici els peregrins que ens hi combregàrem érem tants que la cua s'allargava fins a mitja illa. Jo, expert impuntual, vaig haver de fer mans i mànigues per, en arribar, trobar els amics que ja feia mitja hora que havien fet acte de presència. La massa era en aparença infranquejable i, quan aparegué el quartet, una bogeria sincronitzada feu tremolar la clàssica bola de cristall que, des d'anys immemorials, ha presidit la Razzmatazz.

Encarregats d'obrir el Room Festival, Manel van saber estar a l'altura d'un públic que, tot i fidel i passional, exigí el bo i millor del grup barceloní. Perquè el que provoca Manel es feu palès ja des de l'inici amb "Les Cosines", primera culpable de l'afonia posterior. I així successivament, fins a l'extenuació de cordes vocals, beneïda bogeria. Fou en més d'una ocasió, de fet, que la demència col·lectiva amb prou feines deixà parlar Guillem Gisbert entre peça i peça o que, liderats pel mateix esperit musical, es contagià un agenollament general per reclamar al quartet un "sabotatge", un no posar-se de genolls.

Per als components de Manel, el concert de dimecres fou també una introspecció, contemplar les reminiscències que els han tornat a dur a aquell indret del carrer Pamplona. Molt ha plogut des que el "grup revelació del 2007" actués precisament a la Razzmatazz armat amb un ukelele dins el concurs Sona9. D'alguna manera o altra, per exigències personals o preferències del públic, ens van servir un còctel de cançons icòniques i el repertori de l'eclèctic Jo Competeixo (Warner Musc¡ic, 2016). Una simbiosi, entre l'ahir i l'avui, que els ha fet esdevenir un actor principal en la redefinició del panorama musical català.

I és que amb els primers minuts, Manel ja havia aconseguit endinsar la Razzmatazz en una dimensió paral·lela. Paral·lela a l'onada de fred que sotmetia Barcelona, paral·lela al rutinari què fer, a la somnolència... I, per tant, perpendicular a la catarsi, al plaer, a l'estiu. Un estiu serpentejant Begur i cantant en un Mini Cooper. Crec que el dimecres fou per a molts la culminació de l'estiu o l'inici d'un altre. O la reivindicació final que, com diu un bon amic, 'hem competit'.

Sí, has competit company.