La Iaia

Després de dos anys i mig d'hibernació, La Iaia tornen a treure el cap i ho fan amb un disc que trenca amb la línia onírica d''On és la màgia' (Música Global, 2014) per tornar cap a un univers molt més terrenal. Aposten, a més, per unes cançons menys produïdes i on l'electrònica no hi tant de pes. Els citem a l'Escola d'Art i Superior Disseny de Vic per analitzar amb ells aquest nou canvi de rumb que ens proposen.

Què volíeu buscar amb aquest canvi de sonoritat?

Jordi Casadesús: En aquest disc la premissa era treballar més les cançons i no tant la producció del so i el vestit. És més recollit, els elements són menys i el resultat és un disc més de cançons. És un retorn a la pròpia cançó.

També és un disc més reflexiu i personal.

Ernest Crusats: Sí, potser sí. En aquest disc hi havia una premissa més clara de què les cançons tinguessin una personalitat molt definida, tant amb la melodia com amb la lletra, i que l'esquelet de la cançó ja ens aportés moltes coses. Ens hem posat la condició que les cançons tinguessin un missatge i un contingut que fos alguna cosa concreta i això ha fet que no li haguem volgut posar tants elements a la producció.

Són cançons que parteixen molt d'un moment d'incertesa i insatisfacció vital.

EC: Sí. Potser no hi ha el punt de partida de la plenitud, d'estar fantàsticament bé, feliç i relaxat. Moltes creacions artístiques sorgeixen d'un cert descontentament, d'una certa intranquil·litat o d'un cert neguit, que en aquest disc està molt exagerat i amplificat. Té un punt visceral, d'escriure-ho molt a raig i intentant captar aquest moment que queda reflectit en el disc.

Allò de què les millors cançons surten en el moment de màxima trencadissa personal és així o és un simple tòpic?

EC: Segur que sí, perquè no són pas les millors que hem fet, probablement! [riu] No ho sé. Aquesta imatge de l'artista ferit que en el moment més baix és quan escriu la seva millor obra, potser és veritat perquè en aquell moment té moltes coses a dir, però em sembla que també té un punt de ficció i de voler construir l'artista com una persona molt especial.

JC: També és cert, però, que una forma d'entendre la música és com a cura de l'ànima i quan un músic o un artista està en un moment baix suposo que la música és un vehicle amb el qual intentar resoldre un problema o una trencadissa. És el vehicle que utilitza el músic per poder expressar-ho, passar el dol i tirar endavant. Tornar a ser u, però, jo no ho visualitzo com un disc trist sinó com un disc esperançador que parla de coses una mica tabú d'una manera molt natural.

És un disc per sortir del pou?

EC: Tampoc ho veig així. És una mica com el cinema. Un director que faci una pel·lícula d'assassinats no té per què haver viscut un assassinat. En realitat també hi ha un punt de fer una aposta per aquest tipus d'històries, per aquest tipus de llenguatge i per aquesta estètica. Tampoc té per què ser una història viscuda al cent per cent. Tot i que és clar que hi ha moltes connexions.

"Aquest disc és un retorn a la pròpia cançó"

Un tema que hi apareix molt és la solitud, però sovint des d'un prisma positiu.

JC: "3/24", per exemple, ja era més o menys això: parlar de la solitud d'una manera molt feliç. Estic a casa i m'acompanya el 3/24 però no hi ha una tristor sinó agafar-s'ho en filosofia.

També hi feu referència a "He aprés a aparellar-me els mitjons". El moment d'acceptar aquesta solitud com una oportunitat és el moment de començar a recuperar-te?

EC: Potser sí que hi ha alguna cosa d'això. Quan parles d'aquesta cançó sempre veig el meu barri, al matí, a l'hora d'anar a comprar fruita, anar al bar de l'Altàntida, fer feines de casa, passejar... Tranquil·litat, molta solitud, anar plegant la roba i, d'alguna manera, endreçar la teva vida amb molta calma. Era una manera de representar i de dibuixar la meva vida o la nostra vida de la quotidianitat a Vic.

JC: Tampoc és una solitud angoixant. Molts cops li he dit a l'Ernest és un tema de la generació que nosaltres vivim.

És més una solitud que serveix per entendre's a un mateix?

JC: Jo ho entenc com una cosa de la nostra generació. Aquest no sé què fer amb la meva vida. Aquesta espècie d'impàs. Nosaltres hem fet 30 anys fa relativament poc és un moment a la vida en què t'has de començar a plantejar què fer i intentar afrontar un camí. És aquest moment de dubte però sense una depressió de cavall. Simplement haver de decidir.

Parleu molt d'aquest concepte generacional. Aquest creieu que és un disc molt generacional?

EC: A mi em fliparia que fos així, però crec que no ho és exactament. Si a través de les teves idees altra gent s'hi pot sentir representada i fer-se-les pròpies per entendre i poder construir unes cançons que siguin les de la seva època, això és brutal per a qualsevol treball. Si les cançons algú les pot entendre així i se les pot fer seves en aquest sentit, objectiu complet al dos-cents per cent.

"Nosaltres hem fet 30 anys fa relativament poc i és un moment a la vida en què t'has de començar a plantejar què fer i intentar afrontar un camí. És aquest moment de dubte però sense una depressió de cavall"

On és la màgia era un disc molt més oníric i ara torneu a un món molt més terrenal i quotidià. Hi ha una idea de trencament amb aquella línia?

JC: L'altre disc també va ser una casualitat. Sempre s'ha parlat de què era un disc electrònic i amb molts sintetitzadors i, en el fons, tampoc era tant electrònic ni hi havia molts sintetitzadors, ja que era una cosa més d'instruments virtuals i no tant de sintetitzadors analògics. Però allò va sortir en un moment en què musicalment vam connectar d'una manera en què aquests elements els utilitzàvem per aconseguir una música. Les cançons partien més d'aquella música i després s'hi afegia una lletra. Ara jo no ho entenc com un trencament. El que sí que dèiem és que les cançons havien de ser naturals i havien de fluir, però no ens hem posat a dir: hem de deixar tot allò enrere.

Sí que hi ha cançons, però, que connecten més amb el primer treball que amb el segon.

JC: Això segur, però perquè som nosaltres mateixos que hem fet el primer i el segon, per tant hi ha hagut moments en què hem tirat cap al terreny més enèrgic del segon i altres cap al primer, més de cançó. És una fusió dels dos, tal com som nosaltres.

En aquest món més terrenal us hi sentiu més còmodes?

EC: Ara mateix sí. Les cançons que hem fet en aquest disc, aquests dies en què estem al local assajant-les, em ve molt de gust cantar-les perquè me les crec, tenen un significat i hi ha una intenció que tenim bastant clara. El moment vital és diferent respecte quan estàvem amb On és la màgia. Evidentment que seguirem fent cançons d'On és la màgia, però ja formen més part del passat i d'una altra època. Tenen una altra vibració.

D'aquell disc en fa tres anys i mig i heu estat més de dos anys sense fer gira. Necessitàveu prendre distància?

EC: Quan vam acabar la gira d'On és la màgia portàvem cinc o sis anys entre Les ralles del banyador i On és la màgia?, amb les seves respectives gires, i ho vaig viure com una època que era un sol pack, amb molt poc espai entremig. Mentalment necessitàvem parar, deixar reposar el projecte i tornar a agafar energia. I aquest és el temps que hem necessitat. Si t'ho mires en perspectiva i analitzes les dates amb què els grups publiquen els discos, tampoc crec que estiguem tant fora de la lògica de les bandes.

Aquest procés de dubte i d'incertesa que narreu al disc, també l'heu viscut com a grup?

EC: Jo crec que sí. En certa manera sí que hi és això que dius. Algunes cançons són reflex d'aquesta època de transit, però també és veritat que quan fas cançons per un disc de vegades et bases en experiències que fa vuit anys que vas viure. No perquè el disc l'haguem tret ara vol dir que tot el que hi ha al disc siguin coses recents.

"Quan vam acabar la gira d'On és la màgia, mentalment necessitàvem parar, deixar reposar el projecte i tornar a agafar energia"