Edurne Vega
Divendres 28 d’abril. Passen una mica de dos quarts de deu de la nit a la [2] de l’Apolo. Tot just ha acabat el concert d’Edurne Vega, de la presentació de Frontera (autoeditat, 2017) i l’ambient encara està ple d’alegria, d’emocions i amb ganes de continuar ballant aquell últim tema que dona nom a l’EP: "Frontera", el single que tothom esperava. Riff de guitarra, algun solo que transmetia la passió a cada nota i una veu potent. "La vida et passa per davant”, com a qui era allà, aquella nit, gaudint d’un concert indie-rock amb lletres que narraven històries independents però que, si les ajuntaves, creaven una sensació d’alliberament. Però, tornem al principi, quan tot va començar...
8:45. L’Edurne surt a l’escenari amb una Damm a la mà i comença tal com va ser la història: ella i la seva guitarra. Amb aspecte punk-rock, una veu dolça prop del micròfon i una melodia que t’invitava a acostar-te... El públic es movia d’un costat a l’altre, suau, al ritme. Com deia la següent cançó, es va anar despullant de prejudicis i de problemes per obrir pas als sentiments que narrava ella.
Amb un canvi de so entraven la resta de components: Bersio Enrich a la guitarra, Ann Lee al baix, Clara Genía a les veus i Bernat Sánchez a la bateria. Ara, més rock, una base musical impecable i, amb un cop de platerets donant lloc a la presentació del disc. Cançons com "Desenfocat", "Si tu i jo", que feien cridar, mogudes; altres més romàntiques, com Manhattan i les “seves nits eternes” com la que estaven vivint, fugitius i somiadors. Ens trobàvem al moment àlgid del breu però intents concert, era el moment de "Frontera". “Sigueu lliures, sigueu vosaltres”, la sala movent-se, gaudint, picant de mans i punys enlaire en un espectacle entre amics, familiars i amants del directe.
I tornem al principi, el concert ha acabat, aconseguint el que, com van dir, és i defineix el seu treball: “el disc és un viatge per trencar les fronteres interiors, per superar-se”. És igual si ho recordes linealment o no linealment, havien fet que, aquella nit a Poble Sec, un divendres qualsevol, es convertís en una nit eterna, com les de Manhattan.
