Encara

Posem el reproductor en marxa i sona "Crida'm", una cançó d'aires intimistes cantada gairebé a cau d'orella amb què Gemma Humet ens dóna la benvinguda al seu segon disc."Crida'm avui qui sóc per si no em reconec", ens demana la cantant, a mig camí entre la melancolia i l'esperança. Comencem a desxifrar un so renovat i més electrificat, que s'anirà fent més evident a cada cançó.

Arriba el segon tema i Humet es fa seus els versos de "Podries", de Joana Raspall. El disc se'ns comença a descobrir com un treball impregnat de cruesa i ràbia on Gemma Humet canta a la guerra, al drama i a la injustícia. Ens posa davant la realitat d'una manera directe però brillant. Aquelles cançons íntimes i, de vegades, amb un punt d'innocència del primer disc queden enrere i ara ens porta un disc molt més contundent, tant en les lletres com en la música.

Ens ofereix un relat tan dur com real d'una família obligada a ballar "les veus del mar", però també retorna al març de 1938 per reviure guerres més properes -si és que hi ha guerres llunyanes-. "On queda la fortalesa quan només vius en l'absència?" es pregunta a "Guerra".

El disc ens mou entre la duresa i la nostàlgia, explotada en cançons com "Empordà", però la cantant sap col·locar-hi a la perfecció algun bri de llum entre la foscor. El que pot semblar un cant de desesperació, a moments ens deixa també un fil d'esperança. A vegades subtil, però necessari. Una esperança que toca sostre amb "Himne al futur". "No ens fareu sentir allò que voldreu". "No serem els vostres soldats". Humet converteix la ràbia en força per lluitar i ens regala un final èpic i lluminós.

Gemma Humet aconsegueix, només dos anys després del seu debut, teixir un disc extraordinari: musicalment acurat, amb molta més força i riquesa que el primer, i lletrísticament impecable, amb cançons que remouen consciències i sentiments. Un disc que et deixa corprès de la primera a l'última cançó i que la consolida com una de les grans veus del país.