Darània

Fotografia: Cristina Boldú

A un cantó de l’escenari, dues dones vestides de negre escupen aigua a unes galledes que són a terra. Tota la resta roman a la penombra. És una sensació incòmoda. Com a espectador, resulta difícil evitar fixar-se en els quasi invisibles fils de saliva que pengen dels llavis de les dues ballarines un cop ja han deixat anar tota l’aigua que els cabia a la boca. Progressivament, la música que fa Darània (guitarra acústica, guitarra elèctrica, baix, bateria i, de vegades, flauta travessera) va barrejant-se amb el repicar de l’aigua amb el metall, fins que els instruments acaben sent els únics protagonistes. Comença l’espectacle.

L’auditori del Centre Cultural Albereda és ple, pràcticament ni una cadira buida. Sense esperar ni un formalisme més, és el moment de la primera cançó de la nit: "El vaixell dels desterrats". Ja en aquest punt, en Daniel Sesé, compositor i guitarrista, parla amb el públic, busca la complicitat. I la troba, explica que aquesta cançó és la seva particular visió del viatge a Ítaca – no sorprèn ningú, és un tema un tema recurrent, però llaminer – i de la sensació d’aquells navegants qui tenen la impressió de no trobar mai terra, es llegeix la metàfora amb la vida.

Les cançons es van succeint una darrere de l’altra sense daltabaixos. Darània vol emocionar el públic i ho va aconseguint a poc a poc, tot i que es percep que a l’espectacle li falta una espurna de força, de poder o desvergonyiment que els podria fer molt millors encara. No obstant això, el públic està encantat i no sonen gens malament, encara que el so de l’auditori és mediocre i una mena d’eco entela la veu de la Ivet Remacha, cantant i flauta travessera del grup. Una veu espatarrant, amb grapa, però alhora dolça; tècnica, però personal. Aquestes virtuts la fan una peça imprescindible per a Darània.

Durant algunes cançons, les ballarines d’Imcoco Arts surten a ballar per la sala – o pel mateix escenari – tot representant les sensacions que produeixen les cançons o interpretant els personatges que les protagonitzen. Les danses que fan són originals i aconsegueixen involucrar el públic en el concert.

Des de la meitat fins al final del concert, el vespre pren un color més crític i seriós amb algunes cançons que parlen de la «Barcelona preolímpica, que podia ser fins i tot perillosa, però que tenia una màgia que feia que tot – l’amor, la joventut, la llibertat – pogués ser possible»; o lletres com la d’Esperanceta Serra, que relaten el bombardeig a una escola de Lleida, dut a terme per les forces nacionals durant la Guerra Civil, en el qual van morir 50 nens i nenes. També, cap al final, es ret homenatge a la cantant Antoñita Rúsel, present a la sala, com a representant d’una generació d’artistes que va haver d’elaborar una carrera musical amb poquíssims recursos.

El concert va acabar després d’un parell de bisos que, probablement, van fer una mica massa llarg l’espectacle, que prèviament havia «acabat» amb tot de confeti volant pels aires. Sort que el bateria, José Luís Mediavilla, va dedicar una cançó a la seva germana, entre el públic, per felicitar-li l’aniversari. Això, juntament amb un deliciós solo que va fer en el moment de les presentacions, van aportar una mica d’emoció al final.

Com aquesta crònica, doncs, el concert va ser correcte –en alguns moments divertit o emocionant– però una mica llarg.