Aspencat
Aspencat són, possiblement, el grup català que més concerts acumula durant aquests darrers anys. Especialment des de la publicació de Tot és ara (Halley Records, 2015). Acostumats a enllaçar gires a gran velocitat sumen ja una bona colla d'anys sense ni un descans i sembla que, ara sí, han decidit que ha arribat el moment de parar màquines. Ho faran a finals d'any i de forma indefinida, però abans han volgut posar tota la carn a la graella amb una última gira que va fer una de les primeres parades a Girona, en la festa de presentació del Black Music Festival.
D'entrada, el concert servia per contrastar dues marques en creixement. D'una banda, Aspencat. Si fa poc més de dos anys, el grup s'havia de conformar amb un semi ple a la sala petita, aquesta vegada omplia la sala gran d'un públic entusiasta i entregat. D'altra banda, el Black Music Festival. El festival ja s'ha consolidat dins la concorreguda agenda festivalera gironina i, amb aquest concert, aconseguien aquell objectiu fins ara llunyà: acostar la cita al públic més jove.
Bona part dels assistents encara feien cua a les portes de la sala quan els llums s'apagaven i els músics apareixien a escena amb una imponent introducció musical amb destacada presència de vents. Potser una picada d'ullet cap al festival. Minuts després apareixien Kiko Tur i Ivan Gosp i la sala esclatava amb "Música naix de la ràbia". Quedava clar que hi havia ganes d'Aspencat, potser accentuades pel regust a comiat. La banda, però, fugia de la mirada nostàlgica dels adéus. Mostrava la força i la potència d'aquell qui se sent en el seu millor moment i només en algun moment puntual feia referència a l'aturada indefinida que emprendran a finals d'any.
Era Aspencat en estat pur, amb un directe curt però carregat d'intensitat. No hi havia pausa. No hi havia aturador. Només alguna proclama entre cançó i cançó permetia agafar aire. I ja hi tornàvem a ser. El concert distava poc de l'última gira -de fet, era difícil trobar-hi les diferències que permetessin parlar de nova gira-, però al públic poc semblava importar-li. I és que quan un grup és capaç de transmetre l'energia que transmeten els valencians, poc més se'ls pot demanar. Una hora i vint minuts de concert. A tot estirar. Però suficient com per fer enlairar la sala fins a límits difícils d'imaginar.
