Tossudament Llach

El concert Tossudament Llach em va suposar un debat intern (existencialment periodístic): com es pot arribar a plasmar un concert així amb paraules? Serè capaç d’expressar-ho tal com el vaig viure? Perquè les cançons de Lluís Llach, a banda d’emoció i sentiment, són himnes del nostre país. Uns himnes que han anat traspassant de generació en generació: escoltant-ho a casa o en els viatges familiars en cotxe. “És el nostre petit homenatge a una obra que ha inspirat a tants” afirmava un dels responsables de la Fundació Metalquímia (impulsadora del projecte). I segurament aquesta crònica ha intentat ser el meu particular homenatge a un músic que he escoltat des de petita i amb qui he crescut i a un concert que em va captivar (i emocionar) des del primer moment.

L’Auditori de Girona té un defecte, o un avantatge segons el punt de vista: l’entrada cap al pàrquing de cotxes és una sola via que provoca llargues cues que, i aquí la seva efectivitat, anuncien que un concert serà un èxit. El divendres 25 de novembre era un d’aquests dies, ja que la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya presentava el CD (i l’espectacle) Tossudament Llach, que comptava amb les col·laboracions de Manu Guix, Elena Gadel, Roger Padullés i Beth. Les aglomeracions van ser tan grans que el concert va haver de començar 20 minuts més tard, a l’espera que tothom pogués entrar. Un altre element que indicava que el concert prometia era la Sala, que estava a vessar (amb les entrades exhaurides des de feia dies).

Així doncs, el concert era ambiciós i simbòlic però la Simfònica no es va deixar impressionar per la pressió i va defensar perfectament la música: des del minut 0, sense cantants i amb una Obertura que barrejava diverses cançons icòniques. Però el públic demanava més i l’aparició de Manu Guix i Roger Padullés a l’escenari per cantar "El bandoler" va ser molt ben rebuda. Per a la següent cançó van canviar, molt encertadament, els dos cantants per les dues cantants. Elena Gadel i Beth van entrar a l’escena per cantar "Companys, no és això" i es van crear nombrosos comentaris: “La Gadel està embaradassíma!” vaig sentir que deien al meu voltant. Però aquest fet anecdòtic no li va impedir estar a l’altura del talent que hi havia allà dalt. Després d’una interpretació de l’orquestra sola i d’una preciosa "Laura" de Manu Guix, vam rebre l’agradable sorpresa del "Per un tros del teu cos" amb la Beth, a ritme de jazz! Després d’això van quedar-se a l’escenari Pallurés i Gadel amb "Un núvol blanc" que va demostrar que és capaç d’emocionar (i en alguns casos fer plorar) tant els que l’escolten com els que canten. Per a recuperar-nos d’aquest xoc emocional, ens van deixar uns moments d’entreacte on vam poder comentar impressions i preparar-nos pel que quedava de concert.

Abans de començar la segona part hi va haver un petit moment més “institucional” on van retre homenatge a dos músics que es jubilaven de la Cobla. Seguidament va venir "Viatge a Ítaca", on la melodia principal no la va tenir un cantant sinó un instrument: una elecció musical tan encertada que va provocar un espontani “Bravo” al final. A partir d’aquí el ritme i l’emoció van anar in crescendo a parts iguals: "Amor particular", amb Padullés, deixava veure que l’Òpera pot cantar (i molt bé) Llach mentre que les primeres notes de "Que tinguem sort" (Manu Guix i Beth) treien un somriure a més d’un. “És així com m’agrada a mi”, cantava seguidament l’Elena Gadel, amb el seu particular "País petit", sense parar d’acariciar-se la panxa -i on també va estar portant el ritme amb els dits. Després el protagonisme va passar a la Simfònica amb una peça que barrejava diverses cançons i que acabava amb una enèrgica i potent melodia de "La Gallineta". Es notava que els músics gaudien però els espectadors també i quan van entrar els cantants per a l’última cançó es van trobar tota la sala dreta i aplaudint, encara, la gran actuació que havien fet. En honor al títol del projecte, l’última cançó va ser la reivindicativa "Tossudament alçats". Per sort nostra, la vetllada encara no s’havia acabat. “N’heu trobat a faltar alguna, no?” deia Francesc Cassú, el director de la Simfònica. I van arribar. Primer "Abril 74" i després "L’Estaca", dues cançons que van fer cantar el públic i van trencar la paret entre artistes i espectadors. Per rematar-ho la Simfònica sencera es va aixecar, es va girar cap al públic i va començar a tocar "Els Segadors". I així -tots drets, amb pell de gallina i cantant- va acabar un d’aquells concerts que no s’obliden i que saps que recordaràs sempre més. Veient això jo només podria pensar una cosa, també agafada de Llach: “Que feliç era, mare, que feliç era jo!”.