Ferran Palau

És un dimecres plujós i en Ferran Palau ens espera al Centre Artesà Tradicionàrius. En aquest mateix espai hi tancarà el dia 9 de desembre la gira de presentació de 'Santa ferida' (Halley Records, 2015) i ens ha semblat un espai especialment simbòlic per citar-lo. Fa més d'un any de la publicació d'aquest disc, que va rebre la més absoluta aclamació de la crítica, i s'acosta el moment d'acomiadar-lo i reprendre l'activitat amb Anímic, la banda on fa anys que exerceix de colíder.

Com has viscut aquest any i mig de presentació de Santa ferida?

Estic molt content de com ha anat tot plegat. He passat per tot tipus de llocs, he fet molts formats diferents... Diria que mai havia tocat tant. He notat una rebuda especial amb aquest disc.

Aquest disc arribava després que amb Anímic publiquéssiu Hannibal, però musicalment se'n diferenciava absolutament. Com és que vas buscar aquest canvi?

Anímic té un esperit de transformació constant. De fet, cap al febrer publicarem un disc nou i tornarà a ser un altre canvi. El meu projecte en solitari, en canvi, no va tant per aquí. Està centrat en les cançons i en les lletres i a intentar que la música acompanyi. No hi ha aquest esperit tan experimental.

El projecte personal neix d'una necessitat de fugir d'Anímic?

Jo em veig representat en els dos projectes perfectament. En un hi aboco una part de mi i, en l'altre, una altra. Anímic em dóna una llibertat, una creativitat i em força al canvi i a imaginar coses que no he fet. És un repte. En canvi, el meu projecte en solitari és un repte en el sentit que sóc molt exigent amb les cançons que faig. Reescric molt i faig una feina que no faig amb el grup. Amb el grup és molt espontani i el meu projecte en solitari és més d'artesà: anar polint la cançó, anar veient si m'agrada, provar diferents melodies i diferents lletres... De fet, al final de l'any, de cançons acabades potser en faig tres. I ja hi ha una feina! Són maneres diferents de fer.

És complicat compondre discos amb aquest grau de detallisme?

No és que sigui complicat, però sí que tardes temps. Tu tens sobre la taula unes peces i vas provant maneres que encaixin fins que trobes la forma que a tu et sembla la perfecta. Busco que les paraules tinguin la musicalitat i, a més, el significat adequat; no posar-ne massa ni tampoc massa poques; repetir les que són repetibles i no repetir les que no s'han de repetir... Tot està pensat, no és perquè sí.

Per això els discos surten tan curts?

Sí, són discos curts perquè no en sé fer més. Ja em costa fer mitja hora de música! Em costa horrors! A més és un format que m'agrada, el dels discos curts, que passen bé i que te'ls pots tornar a posar.

Et consideres un músic molt perfeccionista a l'hora de fer discos?

No sóc un virtuós. Arribo fins on arribo i no en sé més, tampoc. Però dins la manera que jo m'he muntat de fer música, sí que miro de fer-ho el millor que sé. Fins que una cosa no em convenç al cent per cent no l'ensenyo. No sé si és perfeccionisme, però m'he muntat una història i vull que aquesta història es mantingui viva el màxim temps possible. A mi, per exemple, em fa pànic que el meu tercer disc no estigui a l'altura del segon.

Notes molta pressió quan fas un disc?

Sí, però no és com la pressió d'un grup de què en depèn molta gent que s'hi guanya la vida. És un altre tipus de pressió. La meva repercussió pública és mínima. Em segueix gent, però és poqueta i no m'acabo de guanyar la vida amb la música. No és una pressió de dir 'de què viuré si no funciona?' perquè, de fet, ja no arribo a viure de la música. És una pressió que m'autoimposo artísticament. M'ho faig jo sol.

"Amb el grup és molt espontani i el meu projecte en solitari és més d'artesà"

Amb les lletres busques ser molt concret, fugint de cançons llargues i de grans històries...

De fet, no hi ha històries. Hi ha imatges, hi ha simbologies, fins i tot filosofia, si n'hi vols trobar. Quan he intentat fer històries mai he acabat a bon port. Hi ha gent que ho fa increïblement, però jo no tinc aquesta cosa narrativa.

Com és que no t'hi sents còmode amb aquest format?

Perquè no em surt bé. Perquè veig que hi ha gent que ho fa molt millor. És com un pintor, per exemple, a qui encanta allò figuratiu però que quan s'hi posa no brilla especialment en aquest àmbit i, en canvi, en un àmbit més abstracte o psicodèlic hi encaixa molt millor. Penso que hi ha gent que explica històries que ja ho fa molt bé i jo he de buscar el que se'm dóna millor, que no seria això.

Per què t'atrauen tant les temàtiques espirituals i els conceptes com la religió o la mort?

Potser del que acabo parlant és del que parla tothom, però jo utilitzo aquestes coses com a personatges, com si estigués fent una història. La mort seria un personatge, la religió un altre... Jo agafo aquests símbols i els poso sobre la taula perquè qui ho escolta li suggereixin i li remoguin coses, però mai una cosa tancada. Fins i tot quan vull parlar d'una cosa en concret acostumo a deixar que la lletra pugui funcionar com si estigués parlant d'una altra cosa. Potser el que m'ha motivat a fer una cançó és una cosa concreta, però jo no l'explico, aquesta cosa, perquè la persona que l'escolti pugui adaptar aquesta mateixa lletra a una altra situació que potser és totalment diferent, però que continuï funcionant.

Voler entendre les cançons és un error?

No. Hi ha tantes maneres de fer i d'escriure cançons... Hi ha cançons que estan fetes per entendre-les i hi ha cançons que no busquen que les entenguis, però al final el que volem tots és comunicar-nos. El concepte d'entendre o no entendre... També hi ha una cosa entremig que és interessant!

Més que entendre-les, potser seria que et transmetin alguna cosa?

Sí, que no et deixi indiferent ja és increïble.

Molt sovint se t'ha penjat l'etiqueta de cantant fosc i trist. Què en penses?

Potser és un llast per a mi. Això és una cosa que arrossegues i que farà que a molta gent ja li faci mandra. Però jo no ho veig així. No crec que faci música trista, en absolut. I fosc? Bé, potser sí, però que ningú s'espanti! Que la gent es posi un disc meu i veurà que hi ha molta llum i que aquesta foscor no és una cosa gòtica o pensada per la gent que està deprimida i els agrada rebolcar-se en la tristesa. No és ni molt menys això!

El fet de tocar les temàtiques que toques fa que la gent ja ho vegi com una cosa trista encara que no se'n parli des d'un punt de vista trist?

Sí, totalment d'acord.

"Quan he intentat fer històries mai he acabat a bon port"

La majoria de les teves cançons fugen força dels estàndards més tòpics de la cançó pop. Aquesta concepció més clàssica de les cançons t'avorreix?

No, de fet, considero que algunes de les meves cançons sí que tenen estructures molt de tota la vida, amb una estrofa, una tornada i tot això. Si està fet amb gràcia, m'interessa tot tipus de música i maneres de fer. Des de les més clàssiques a les més experimentals. Jo escolto una cançó de Dylan, per exemple, i flipo molt. I són cançons ben clàssiques.

Per la gira de presentació vas cridar El Petit de Cal Eril perquè toqués la bateria, quan ell no l'havia tocat mai. D'on va sortir la idea aquesta?

Doncs no ho sé... Una mica va venir sol. Tenim una relació molt estreta i som molt amics. Contínuament amb el que ell fa jo hi estic present. Si grava un disc, el vaig a veure, escoltem les cançons... Els nostres projectes avancen de forma paral·lela. Resulta que jo buscava amics que m'acompanyessin als concerts, però la meva prioritat era que fossin amics. I en Joan, tot i no saber tocar la bateria en el moment que vam començar a assajar, té un feeling i una cosa que ja se li veu. Només fa falta que el vegis tocant la guitarra i cantant. Això ja ho tenia molt detectat i sabia perfectament que podria fer-ho.

Hannibal va funcionar molt bé i va despertar un munt d'elogis de la crítica. Un altre grup segurament hauria optat per aprofitar el moment i fer un altre disc com a Anímic. Com és que vosaltres vau decidir parar i, en el teu cas, tornar a la teva carrera en solitari?

No ho sé massa. El meu primer disc ja va ser després d'un disc d'Anímic i llavors vaig pensar que podia anar fent un disc meu, un d'Anímic i així no parava mai. També hi ha una necessitat vital d'estar contínuament fent música i fent concerts. Va sortir una mica sol. I Hannibal va funcionar, sí, però no suficientment per dir 'aquesta és la fórmula màgica'. I, tot i que hagués funcionat fins i tot més del que ho va fer, no ens hauríem conformat. Ens avorriríem. De fet, acostumem a no tocar pràcticament cançons de discos anteriors en els concerts. Ens centrem en el disc que acabem de treure, el toquem sencer i llavors potser fem dues cançons repescades. Comercialment és nefast, però són camins. Cadascú tria el seu i nosaltres ens ho posem així de complicat.

Renunciar a la comercialitat no deu ser fàcil...

El que seria difícil per a mi és ser comercial. No em surt. Ja m'agradaria, però no surt així. Surten altres coses i aquí és on som. Un ha de ser franc amb un mateix.

De cara al futur, la idea és anar combinant aquesta línia de disc amb Anímic, disc en solitari?

Sí, en principi sí. Ara cap al febrer sortirà disc d'Anímic, estarem el temps que faci falta tocant fins que veiem que es va acabant. Jo, mentrestant, ja estaré gravant un disc per treure'l, quan anem acabant amb Anímic.

Amb el nou disc d'Anímic, hem de tornar a esperar un canvi important?

Una mica, sí [Riu].

Se'n pot avançar alguna cosa?

No, preferiria no dir-ne res, absolutament res.

En solitari, per tant, després del final de gira tardarem un temps a tornar-te a veure?

Això espero! Això voldria dir que amb Anímic estem tocant molt i que està funcionant. Però ja tinc bastantes cançons al calaix que considero que ja comencen a estar bastant acabades i que començaré a gravar aquest any vinent. Jo ja estic amb el cap ficat en el tercer disc.

"Ja m'agradaria ser comercial, però no surt així. Surten altres coses i aquí és on som"