Les Cruet i Matagalls

Nit de dijous. El centre de Barcelona és ple de gent en busca de festa i disbauxa per combatre el fred que ha deixat la pluja. Però és allí, en les profunditats d’aquella cantonada de la plaça Reial on espetegaran els sons més àrids, atrevits i desenfadats.

Mentre el públic es va endinsant a l’acollidora sala Sidecar, a l’escenari Roger Pelàez enceta la vesprada amb el seu espectacle “Canta a Sau”. Les rialles i els aplaudiments comencen a ressonar entre les parets. I és que Pelàez, amb un sentit de l’humor peculiar, es sap posar el públic a la butxaca des del primer minut amb la seva lírica crítica amb les elits polítiques d’aquest país i les temàtiques i els tòpics que envolten l’actual societat en què vivim.

Amb un ambient ja distès, Matagalls, la flamant banda provinent del Baix Montseny, puja a l’escenari per presentar el seu primer debut homònim (El Bon Tall, 2016). D’entrada, la veu estripada de Ramon Mas crida l’atenció quan arrenca amb la primera cançó “Fondre’s”. Folk amb acabats punk, so erosionat i ple de contrastos, base instrumental amb tocs electrònics i lletres crepusculars tenen com a resultat final un registre molt personal no comparable amb res del que s’escolta a casa nostra. El concert segueix, cada peça desplega tots els sentits del públic, que sorprenentment taral·leja aquelles lletres fosques i boiroses; es nota que estem enmig d’un bosc cent per cent del Montseny. Com que els inicis mai són fàcils i buscar un camí revelador tampoc, “El camí més llarg” és el tema idoni per tancar aquell concert de poc més de mitja hora; un tema que deixa a tots els allí presents bocabadats en veure com Marçal Calvet, trompetista i violinista del grup, toca dues trompetes a la vegada.

És el torn de la gran promesa del punk català. Les Cruet, l’altra descoberta musical del Baix Montseny, que dóna el cop melòdic i de ràbia a la nit per presentar el seu primer disc Pomes agres (Bankrobber, 2016). Laura Crehuet apareix a l’escenari visiblement emocionada en sentir corejar a l’uníson el nom del grup pel petit públic que escalfa la sala. Una veu aspra i amarga, magnètica i desafiant, emocional i distorsionada, però per damunt de tot un crit que posa els pèls de punta. En cada cançó les cordes vocals de la cantant vibren tan fort que traspassen la barrera del so. El concert compta amb totes les col·laboracions del disc, menys amb la nena i el gos, explica Laura entre un somriure. L’aparició estel·lar, però, ve de la mà de Joan Colomo en les cançons “Instantània” i “Anem perdent”, i només es pot parlar d’aparició perquè la seva veu esdevé inapreciable al costat de la contundent potència vocal de Laura Crehuet.

El final de la nit s’acosta, i copa en mà la família que Les Cruet té als seus peus no para de bramar cada cançó i comença a agitar les cervicals desmesuradament a ritme de “Busca’m”. Les cares dels fans són la mostra que el grup ha sabut calar l’energia del punk-rock en el més acollidor i íntim dels escenaris.

No és fàcil obrir-se camí en el panorama musical català amb estils tan poc comuns com el punk, el públic no hi està acostumat i la poca difusió en els mitjans de comunicació tampoc hi ajuda. Per sort, Matagalls i Les Cruet han demostrat que la visceralitat del punk també atrau, que és capaç de crear bon rotllo i interacció amb el públic i que disposa de la força necessària per fer-se notar amb ràbia al llarg del territori.