Maria Arnal i Marcel Bagés
L’espai d’El Públic de Mataró resta tranquil en aquesta freda vesprada de novembre. La qualitat musical de la jove cantant de Badalona i del guitarrista de Flix fan intuir que el concert serà prometedor. Ja han editat dos EP, Remescles, acoples i melismes (Autoeditat, 2015) i Verbena (Fina Estampa, 2016), i cada vegada s’estan donant més a conèixer. Maria Arnal i Marcel Bagés esdevenen un duet que remou consciències i commou amb la seva música.
Amb el "Ball del vetlatori" neix un dels instants més delicats i intensos de la vetllada. Una cançó que, com explica Maria Arnal, va ser composta per acomiadar l’infant de la vida, per viure el dol en comunitat. La peça té dues parts, la primera escrita per la vocalista d’aquest duet i, la segona, presa del fandango tradicional. Maria Arnal canta a “la cosa més dolça i fina”, i no és sols la lletra el que commou, sinó que cada so emès per la guitarra, cada nota cantada, creen un petit fil de màgia en l’ambient de la sala.
Després d’haver cantat a la mort decideixen cantar-li a la vida, perquè “com vivim la mort parla de com vivim la vida”, afirma Maria Arnal. Així doncs, com feia Ovidi Montllor, canten a la vida:
“Canto a la vida plena,
des de la vida buida.
Tanco els ulls, abaixo el cap.
La sang em puja al cap.
I el cor em diu que sí.
El cervell em diu que sí.
I tot en mi és un sí.
Que mai no acabarà.
Canto a la vida sí.”
Ovidi Montllor - A la vida
Homenatgen en diversos moments els seus referents artístics de terres valencianes com és el cas de Vicent Andrés Estellés. Així doncs, el punt àlgid del concert té lloc amb la passió dels versos del poeta de Burjasot: “No he desitjat mai cap cos com el teu”, uns versos que els artistes fan evolucionar cap a un estil propi, ple de matisos amb la guitarra elèctrica.
Maria Arnal no només canta, sinó que viu i transmet un cúmul de sensacions amb la seva veu càlida i lleument trencada. Mira el públic sense por, connecta i emociona. El seu vincle amb el guitarrista, Marcel Bagés, és tan potent que sense dir res entren a una dimensió pròpia i conviden al públic a endinsar-s’hi. El guitarrista juga constantment amb efectes sonors que aporten molt cos a les peces que interpreten.
El concert arriba a la fi però el públic en demana més i opten per animar als espectadors a cantar els versos de cloenda de la vetllada: “Jo soles vull l'alegria quotidiana de viure, jo soles vull l’alegria quotidiana de veure’t". Un cant passional a la vida, a la mort i a l’alegria.
