25 anys de rock català

Ja fa 25 anys d'aquella històrica nit del Palau Sant Jordi. Temps suficient com perquè aquell gènere sovint reduït a tòpics i etiquetes simplistes es comenci a veure de nou amb uns altres ulls. El concert organitzat per l'Auditori i la revista Enderrock n'era l'exemple més evident. Una quinzena d'artistes que aquell juny de 1991 encara no havien complert la majoria d'edat -algun ni tant sols havia nascut- van ser els encarregats de recuperar aquell llegat i donar-li una visió renovada, lluny de qualsevol símptoma de nostàlgia.

El pop va guanyar la partida al rock. El gènere dels anys 90 va passar pel primse d'artistes que, en la majoria dels casos, s'han deixat influir poc per aquella moguda i això es plasmava en unes versions personals que intentaven aportar una nova mirada a les composicions originals -de vegades més encertada que d'altres.

La banda, liderada per David Soler, intentava apostar d'entrada per un so extremadament uniforme que mantingués estable el concert, assumint el risc que algunes cançons perdrien inevitablement la seva essència. La formula funcionava amb "Clava't", de Duble Buble -en aquesta ocasió interpretada per Joana Serrat-, però no permetia que descaquessin les primeres peces de Sangtraït o Umpah-pah. Arnau Tordera aconseguia aguantar "El senyor de les pedres" lluint veu, però Josep Montero (cantant d'Oques Grasses) patia per defensar "La catximba", un reggae al que segurament s'hauria adaptat a la perfecció si hagués tingut més llibertat per fer-se'l seu.

Copa Lotus posaven veu a un "Miami beach" menys rocker que passaven pel sedàs del folk del seu primer disc mentre que Núria Graham explorava la vessant més fosca del rock català amb una versió de Kitsch en què la banda es començava a deixar anar, arribant a eclipsar la veu de la cantant. Era pràcticament l'únic contratemps tècnic d'un concert mil·limetrat. Els cantants transitaven per l'escenari amb una agilitat admirable, aconseguint un concert dinàmic i sense interrupcions reforçat per un àudio que emulava l'històric programa de Catalunya Ràdio Catacrac per presentar els artistes sense alterar el curs de l'actuació.

Mazoni ens tornava als inicis del gènere reivindicant N'Gai N'Gai i donava pas a Sanjosex, que amb una versió extremadament personal, no acabava de treure tot el suc a "Si véns", possiblement una de les cançons més boniques d'aquella època. Arribava el moment Joan Dausà i el públic embogia com no ho havia fet amb cap altre cantant. "Volíem fer un medley de Sopa de Cabra, però no sabíem per on tallar les cançons, així que les farem senceres" sentenciava. Començava al piano, tot sol, per obsequiar-nos amb una fantàstica versió de "Podré tornar enrere" abans d'enfundar-se la guitarra i fer enfonsar l'Auditori amb "Si et quedes amb mi" i, sobretot", "L'Empordà".

De l'èxtasi de Sopa de Cabra, però, tornàvem a la calma amb Ernest Crusats, que interpretava "Tinc fam de tu" evocant la sonoritat dels inicis de La Iaia. Una aposta arriscada que no aconseguia plasmar l'esperit de la cançó. Joan Colomo, en canvi, s'accelerava en excés i tenia grans dificultats per no convertir "Brindis", de Brams, en un autèntic desastre. El concert començava a fer aigües, però entre Joana Serrat -posant veu a "Mentre dormies", de Bars- i Copa Lotus -amb "Junts", de Whiskyn's-, van aconseguir parar el cop. I aquí entrava de nou Arnau Tordera per tornar el vaixell a lloc. El cantant d'Obeses es lluïa amb una adaptació de "Envia'm un àngel" carregada de força i lluminositat. Adrià Salas (La Pegatina) aportava energia amb "Rera teu", de Gossos, i Trau tornaven l'eufòria amb un "Bon dia" pràcticament idèntic a l'original.

Arribava un dels moments de la nit. El concert prenia solemnitat amb l'entrada de Roger Mas. L'Auditori emmudia per complet per sentir "El boig de la ciutat" més profund que s'hagi interpretat mai. En concert havia recuperat per complet el rumb i començaven a aparèixer les millors versions. Joan Colomo se sentia molt més alliberat a l'hora d'interpretar Sangtraït i la inseguretat que havia mostrat amb la versió de Brams desapareixia per complet. El de Sant Celoni es treia de la màniga una adaptació personal però impecable de "El vol de l'home ocell" abans de deixar pas a un Mazoni que també es deixava anar amb "S'ha acabat" -una versió que ja interpretava quan tenia 15 anys i compartia grup amb Sanjosex-.

El concert acabava amb "Boig per tu" interpretat per Ferran Massegú (Teràpia de Shock) i amb tots els artistes -els actuals i alguns dels històrics- damunt de l'escenari. "Això no és nostàlgia, això és realitat" sentenciava Lluís Gendrau, director de la revista Enderrock. L'històric Papa Jules (Sangtraït) li prenia el relleu: "Catalunya només té una llengua: la llengua del cor. No importa com soni, l'únic que importa és com se sent" reivindicava entremig d'una de les ovacions de la nit.