Subversa

El metro arriba a la seva última parada i em trobo a La Pau amb el Pol Bassols, una de les veus principals de Subversa, que m’acompanya on són els seus companys. En un bar sense massa res d'especial, quatre músics seuen i xerren i prenen birres. Em conviden a seure amb ells i, a mida que va caient la nit, m’acaben convidant a cervesa, a picar alguna cosa i a sopar. Em conviden, també, a una conversa interessant, bona companyia i a unes quantes rialles nues. I és que així em semblen ells: sincers, transparents, com la seva música.

Però, bé, no ens desviem. Subversa neix el 2014 a Barcelona com a producte d’una unió inesperada: es sumen músics de rock i dos rapers (El Putu Nota i Capcot) i fan una cançó de prova. La cançó, “Estem a res de ser-ho tot”, acaba esdevenint el primer single del grup, i l’únic que ha estat acompanyat amb un videoclip. De fet, la creació de Subversa és fruit de tot un seguit de casualitats. Els músics me les relaten amb interès però sense posar-se d’acord en alguns moments.

Fruit de casualitats oportunes, doncs, neix una banda nova, força original, amb influències diverses i, sobretot, amb ganes de conèixer i fer molta música. Entre el gruix de grups que els influencien pesco Rage Against the Machine, Los Chikos del Maíz, Calle 13 i Bad Religion. Crec que aquests quatre grups serveixen força per explicar la música de Subversa: una mescla entre el rap i el metal, feta molt a collita pròpia.

Tot i això, el grup es defineix com a “rap amb banda”, ja que aquesta autodefinició els dóna molta més llibertat a l’hora d’escriure cançons. I, així, naixen temes com “El teu ritme”, que té un punt molt funky. “Preferim que no ens diguin rap metal perquè dins el que fem, a vegades hi ha coses que no tenen res a veure amb el metal” m’explica en Pol Bassols. “Volem tenir aquesta llibertat creativa”.

Més enllà de la part musical, però, el pes polític és rellevant en les lletres del grup. “Així com venim d’anys de fer molta música també venim de militar, de ser activistes, de col·laborar amb històries vàries”, explica el Pol, així com argumenta que la lluita es fa també a través de la cultura. Així, els versos que escriuen en Xavi Ponts i el Pol Bassols tenen molt d’inconformisme, de consciència social i de lluita.

I és d’aquí, justament, que surt el nom de la banda. “Volíem que fos senzill i que fos enganxós i fàcil d’utilitzar. També ens va molar que fos en femení i el vam comprar molt ràpid”. Però, en definitiva, la clau per entendre el sentit de la paraula el trobem en la seva pròpia definició. Segons el DIEC2, “subvertir” significa “tirar a terra, destruir, (l’ordre establert, els principis, una regla, etc.)”.

"Venim d’estar anul·lats, de ser infeliços, de no fer el que podríem fer, de viure amb molta merda... I les ombres surten"

Petjades, perquè la lluita és un camí

Els cops de martell marquen el tret de sortida d’un disc que es defineix com un tot: que té un principi i un final, i s’estructura amb un sentit concret, fent que cada peça sigui única i necessària. Amb cops de martell s’inicia la cançó “Les ombres” que, inspirada en les work songs dels treballadors d’Alabama o Nova Orleans, és símbol de l’aixecament, de la renaixença dels ningú. “Venim d’estar anul·lats, de ser infeliços, de no fer el que podríem fer, de viure amb molta merda... I les ombres surten”, aclareix Capcot. “Sí, sí, que som working, que si no assagem més és perquè tenim uns horaris lamentables. I sinó mireu les ferides d’aquest home” comenta El Putu Nota mentre fa un cop de cap que m’acompanya a fixar-me en les mans d’en Jordi, músic i jardiner.

El cd continua amb uns temes força moguts, que tenen la protesta com a motiu principal.  I arribem a “Tanca els ulls”, un oasi musical que, sense paraules, amb una guitarra, un rellotge trencat i una base electrònica, té el poder de transportar qui l’escolta molt, molt lluny, allà on ell vulgui ser. “El que volíem plasmar era una distorsió del temps. Se sent un rellotge que, si t’hi fixes, hi ha un moment en què va malament. Volíem fer una cançó amb el ritme trencat.”

El rellotge s’atura i el so es fon. Silenci. I torna la Subversa més viva amb “El teu ritme” i “Wild world”: una cançó funky i una que, amb un so que té molt de Rage Against the Machine, retrata el “món boig” en què vivim. Finalment, l’experiència acaba amb “Petjades”, cançó que dóna títol al CD: “És una metàfora de com ens marquen les experiències que vivim el dia a dia. Les petjades no són només les que deixes a terra, sinó també les que tens dins.”

Sembla, però, que aquest primer disc és només la primera petjada d’un camí que acaba de començar. “La idea és fer un EP ara”, amb menys cançons que el primer disc. “Clar, el primer disc el va composar quasi tot el Rodri (Rodrigo Chávez): va anar molt per feina però no el vam fer entre tots. I ara estem treballant molt més en equip” explica en Pol. L’Abel Fuster afegeix el detall que tots els membres del grup treballen, no viuen de la música, i això fa més difícil trobar-se i posar-se a fer feina. Per això, “hem decidit fer quatre o cinc temes ben parits, molt ben fets, allò de ‘poquito pero bueno’.”

"Tindrem seixanta anys i seguirem tocant"

“Jo crec que al final la música es converteix una mica en la teva vida. Crec que és una visió que compartim tots. No pots viure sense ella. L’altre dia ho estàvem parlant el Pol i jo i és que nosaltres... si pel que fos s’acabés Subversa, jo crec que ningú de nosaltres deixaria la música. Estaria rallat els primers sis mesos però no podria deixar la música”.

Són paraules literals del guitarra principal de Subversa, l’Abel, però realment crec que són molt compartides pels altres nois amb qui sec a la taula, que afegeixen i matisen, donant la seva opinió sobre el tema. El Jordi afegeix que “Tindrem seixanta anys i seguirem tocant” i el Xavi comenta que “Si ens despertem i el primer que fem és posar el play a algo és perquè realment ens mola. Si ens n’anem a dormir i l’últim que fem és parar la cançó, és perquè el nostre dia acaba i comença amb la música.” El Pol remarca que, a més, la música, com dèiem abans, és un instrument, una forma de lluita, de protesta: és un altaveu per a les idees.

I, així, els músics de Subversa, tenen intencions de seguir composant, seguir tocant, seguir creant i cridant allò que pensen i senten. I és que la música, penso, és aquella essència tan única, que no necessita de motius i que, precisament per això, és tan potent: una força molt difícil de racionalitzar, un instint que sobreviu, inexacte i alhora perfecte, en un món matematitzat, que cerca la simplificació i explicació objectiva de cada fenomen. Un món que vol explicar-ho tot, però que evita sentir. La música és  un dels instints més interns d’aquell que realment la sent i, per això mateix, és. I serà.