Teràpia de Shock

Durant una dècada, Teràpia de Shock han passat per totes les etapes possibles. Van tocar el cel amb el fenomen mediàtic de Polseres Vermelles i van tastar la part més fosca del sector musical uns anys després. Ara, però, ho veuen tot amb molta més perspectiva. Han recuperat la il·lusió, s'han expulsat les pressions i afirmen trobar-se immersos en una de les gires més gratificants de tota la seva trajectòria. A principis d'any van voler commemorar l'aniversari amb un recopilatori dels temes més destacats de la seva trajectòria i ara afronten ja el tram final de la gira abans d'acomiadar-se indefinidament dels escenaris.

Aquest aniversari l'heu aprofitat per mirar enrere?

Gerard López: Fer aquest disc ens ha servit per adonar-nos de tot el que portàvem darrera que, almenys jo, no n'era del tot conscient. Repasses discos i recordes cançons que potser ja ni recordaves. T'adones del que has fet. Han estat deu anys en què no hem parat ni un sol instant per descansar i això et porta a oblidar-te molt ràpid de les coses que has anat fent. Aquest mirar enrere m'ha servit per veure que hem fet moltes coses.

Amb què us quedeu d'aquests 10 anys?

Ferran Massegú: Personalment em quedo amb totes les gravacions. Tancar-me a l'estudi amb el meu grup és de les coses que més m'agrada fer a la vida. Cada una de les gravacions ha estat súper especial.

Albert Parés: Un dels records més latents que tinc va ser la gravació a Tarragona, a La Casa Murada, un estudi que té en Jesús, dels Lax'n'Busto. Va ser el primer cop que anàvem a gravar i que entràvem en un gran estudi. Vam passar de no saber com anava aquest món a entrar a un dels millors estudis de Catalunya i estar-nos-hi una setmana els quatre, sense ningú que ens controlés, i fent música les 24 hores. Per mi va ser la millor manera de descobrir realment la música.

GL: Hem tingut la sort que hem gravat sempre a llocs diferents i això et fa tenir un record diferent de cada lloc. A part d'això, però, les vegades que puges a un escenari i el veus tot ple... La primera vegada, que va ser o bé a Fires de Girona o bé la primera vegada que vam tocar per Festes del Tura va ser increïble. 

FM: No tot és fantàstic, però. També tens records més dolents que fan riure i que després de 10 anys ja els veus més petits.

Durant aquests 10 anys heu passat per moltes etapes diferents. La idea d'aquest disc era recollir-les totes?

FM: Exactament. La idea era fer una tria de les cançons pensant en que hi hagués cançons de cada àlbum i pensant en les millors. Cada un va fer una tria de 12 o 15 temes que crèiem indispensables i en la gran majoria vam coincidir. Després va haver-n'hi dues o tres que vam resoldre a cops de puny [riures]. La tria estava molt clara i va ser molt fàcil.

Algunes cançons les vau tornar a gravar. Creieu que necessitaven un rentat de cara?

FM: Volíem donar-los un so més actual, el que tenim ara des de la incorporació d'en Guillem. Les que estan canviades són les que toquem al directe. Els hi hem donat un altre enfocament amb aquesta incorporació de teclats i altres textures i volíem plasmar-ho en el disc. A més, també hi ha una cançó nova, "A prop", que la teníem i ens agradava molt. Parla de com ens hem sentit i com ens sentim ara, després de 10 anys, i vam decidir incorporar-la.

Repasseu els diferents discos, però passeu per alt el tercer, Que mai no pari. Com és?

FM: No les hi vèiem. Hem optat per posar-hi les que crèiem millors.

Diuen que tots els grups tenen un disc maleït. El vostre seria aquest?

FM: No sé si està maleït... Bàsicament vam adonar-nos que era un disc que no... Cap de nosaltres l'havia escollit.

GL: Quan vam fer les llistes individuals, ningú havia escollit cap tema o si algun l'havia escollit només una persona i els altres cançons tenien tres vots cada una, evidentment es quedava fora. Va ser democràtic.

AP: Nosaltres haguéssim posat molts més temes en aquest disc, però fer un disc amb totes les cançons no tenia lògica, així que vam haver de seleccionar. A mi em sap greu perquè n'hi hauria posat d'altres que potser no hi són però s'ha de triar.

Aquest disc venia just després de l'explosió de Polseres Vermelles i tot el que això va suposar. Va ser difícil d'afrontar?

FM: No, tots són difícils de gestionar. Fer un disc suposa tenir més de 30 o 40 cançons i n'has de triar 12. És clar que és complicat, però jo no el recordo especialment difícil. Tots tenen moments de molta creació i moments de menys inspiració, però sempre acaba sortint.

"Han estat deu anys en què no hem parat ni un sol instant per descansar i això et porta a oblidar-te molt ràpid de les coses que has anat fent"

Sempre heu dit que no voleu fugir del "Sense tu", però a partir del moment en què esclata aquell fenomen, conviure amb tot el que allò va suposar es fa difícil de gestionar?

FM: Tots vam seguir portant la nostra vida. Ningú va deixar de fer res.

AP: Suposo que a l'estar al poble amb gent amb qui tota la vida hem estat junts, es veu diferent. Ja no ets una estrella del rock, que no és que ens hi hàgim considerat mai, sinó que ets un més del poble. Ets en Parés, en Massa o en Gerard de tota la vida. Et tracten igual i, com a molt, et diuen 'eh, et vaig veure a la tele'. Potser si haguéssim viscut en un altre lloc o en una ciutat més gran, hauria sigut diferent. Aquí, com que tots ens coneixem, no hem notat un canvi.

GL: Vam començar molt joves, però hem tingut la sort que la gent de les nostres famílies i del nostre voltant sempre ens van saber inculcar molt bé que això era un hobby i que, a part d'això, nosaltres teníem les nostres vides. Evidentment que aquesta vida està al cent per cent lligada amb això, però tots vam seguir estudiant, no ens vam voler dedicar només a la música. Sempre vam voler tocar de peus a terra i això fa que quan baixes de l'escenari i l'endemà has d'anar a estudiar, no t'afecti tant com et podria afectar si ho haguéssim deixat tot i només féssim això.

Un fenomen com el que vau experimentar deu ser complicat d'assumir per qualsevol grup, però a vosaltres, a més, us va agafar molt joves...

AP: Teníem 14 o 15 anys.

GL: Jo vaig començar amb 13 i quan va passar això en devia tenir 15 o 16. Encara anava a l'institut. És una cosa que, almenys a mi, em va fer créixer molt més ràpid del compte.

Un cop s'acaba tot allò i s'evapora aquell boom. Com s'accepta la nova realitat?

FM: A la vida tot va bé i va malament. Hi ha moments bons i altres no tant bons. Fer un any amb molts i molts concerts i un altre amb molt pocs és una cosa súper habitual en aquest món. Puges i baixes, però l'important és passar-ho bé amb el que fas. Aquest any, per exemple, està sent increïble una altra vegada. Hi ha anys bons i d'altres no tant bons, però s'hi ha de ser.

GL: La sort és un factor molt important. La música del nostre país, per bé o per mal, es mou molt per modes. Si tens la sort que la moda et toca a tu, has tingut la sort. Si no la tens, no la tens. Nosaltres la vam tenir molt en un moment, ens va marxar en un altre moment i aquest any no ens podem queixar absolutament per res. El que no pots fer és emprenyar-te i deixar-ho tot quan les coses van malament. Sinó no hauríem arribat aquí.

FM: L'important és passar-t'ho bé. Si fas uns assajos que molen i t'ho passes bé amb el teu grup i els teus amics, és igual si fas més concerts o menys.

AP: Tot el demés és un plus.

GL: Si et canses i tires la tovallola, t'estàs perdent temps millors que segur que vindran.

Amb 100.000 històries semblava que fèieu aquest gir d'intentar retrobar la il·lusió després d'uns anys de foscor. Hi va haver un canvi de xip mentalment a l'hora de fer aquell disc?

FM: És totalment això. De fet, quan presentàvem el disc dèiem que per nosaltres era un nou primer disc. Venint d'un moment fluix, venint d'un moment baix, et reuneixes amb els teus amics per dir 'què fem?'. Llavors veus que tothom vol seguir i fer nou disc i hi vas, sense cap mena de dubte. A mort.

A la primera cançó comenceu dient que 'caminàveu entre basses de fang, tant equivocats, tant sols...', però després treieu l'optimisme de 'passi el que passi ho tornarem a intentar"...

FM: Per això aquest tema era el primer.

AP: Resurrecció com l'au fènix, que ressorgeix de les seves cendres. Aquesta era la filosofia del disc.

FM: Vam voler anar a fer un disc que expliqués històries. En teníem moltes per explicar.

Un any després d'aquest disc, aquestes il·lusions que recuperàveu, com estan?

FM: Ja ho veus, estem fent una de les gires més guais que recordo de tota la nostra història. Aquest any està molant molt. És una gira en què estem de celebració, ens ho estem passant millor que mai. No recordava concerts tant divertits com els que estem fent ara.

"Aquest any ens ho estem passant millor que mai"

A final d'any hi ha anunciat un concert que es presenta com a final de gira i final d'etapa. Què vol dir això?

FM: És un final d'etapa. 10 anys són un bon moment per tancar l'etapa i fer la retrospectiva. El que canvia és que ara ja no tenim res a punt. No tenim res parlat. Serà un moment d'stop i de parlar de què es fa.

AP: Portem 10 anys que quan decidíem acabar gira sempre en preguntàvem: 'fem un disc per l'any vinent?' i sempre dèiem que sí. Acabàvem gira i l'endemà ja quedàvem per preparar disc per l'any següent. Això durant deu anys. Arriba un moment en què vols acabar la gira, parar un moment i ja en parlarem.

FM: A més, tenim una bona excusa. Són 10 anys. Deu anys és un bon moment per no preveure res i acabar un concert i dir: 'bueno, no hi ha res a la vista'.

Per tant, a diferència dels altres finals de gira, sentiu que ara s'acaba alguna cosa més?

Tots: Sí.

FM: A mi ja em sembla bé que diguin que és un final d'etapa. Si no ja estaria pensant en quina etapa vull fer, però ara no ho estem pensant.

AP: Heu de venir tots perquè no se sap si tornarà a haver-hi Teràpia de Shock d'aquí a uns anys o la teràpia s'acaba aquí, amb tots bojos encara.

Pot ser que després d'aquest final d'etapa no torneu més als escenaris?

FM: A la vida pot ser  tot.

AP: Volem fer una parada. No sabem quan durarà. Potser dura un mes perquè ens sentim avorrits i tenim ganes de fer coses o potser dura deu o quinze anys.

En el món de la música, una aturada indefinida moltes vegades sabem el que significa...

FM: Ho pots dir.

Acostumen a ser parades llargues, tirant a definitives.

AP:  Per això us volem tots al Teatre d'Olot el dia 3 de desembre.

FM: A més, serà un concert molt especial. Acabar la gira a casa no ho hem fet mai, com a molt hem fet alguna cosa més íntima.

GL: És la cirereta. Celebrem els 10 anys amb un últim concert amb la gent que hi ha estat des del principi, que també ha fet deu anys amb nosaltres.

Hi trobarem coses diferents en aquest concert?

FM: Sí, segurament és un concert on portarem amics i companys del món de la música que ens hem anat trobant durant aquests deu anys i que tenim ganes de cantar amb ells. Encara no es poden dir noms, però hi haurà col·laboracions.

"Ara ja no tenim res a punt. No tenim res parlat"