Ovidi. Poema sense acabar
Ovidi Montllor, el polifacètic artista alcoià que tant molestava les classes dirigents i els poders fàctics dels darrers anys del segle XX, és ara reconegut a tothora. Finalment s’ha fet justícia, tard i malament, a un personatge que va voler denunciar les injustícies socials, i polítiques, d’un moment difícil de la nostra història.
L’espectacle de Toti Soler, Joan Massotkleiner i Gemma Humet és, sens dubte, el que li hauria agradat a aquell cantant que ja fa 21 anys que està de vacances. Sobri en la posada en escena però espectacular en la qualitat lírica i musical, en Toti, la Gemma i en Joan ens transporten al millor univers Montllor. Combinant poemes recitats i d’altres de cantats, obra pròpia i adaptacions de clàssics moderns, l’espectacle es fa curt i emociona, per la qualitat, però també pel sentiment dels intèrprets.
Estem davant d’un dels millors rapsodes en català de l’actualitat, d’una veu femenina exuberant i de, sens dubte, el millor guitarrista del panorama musical del nostre país. Sense comptar que en Toti va ser l’etern acompanyant d’Ovidi durant tota la seva carrera i, per tant, qui millor en coneix la seva obra i, sobretot, el seu tarannà i la seva sensibilitat.
Al Teatre Municipal de Roses, amb molt menys públic del que l’immens espectacle mereixia, tres cracs de la interpretació ens van delectar amb temes imprescindibles com "Homenatge a Teresa", "Va com va", "Perquè vull" o "La fera ferotge"; però també amb perles menys conegudes com "L’Arc de Sant Martí" o "Un sonet per a tu", de Miquel Martí Pol.
Sentir cançons icòniques d’Ovidi com "La cançó del cansat" o "Tot explota, si no és pel cap és per la pota" (ja en els dos únics bisos que hi va haver) en la veu de Gemma Humet, es fa, si més no estrany, però quan la qualitat és tan alta, t’acostumes a tot, i ho agraeixes.
La pell de gallina va ser l’element permanent en tot el concert, però la interpretació de "M’aclame a tu", potser massa al començament, justifica per ella mateixa tot el recital.
I un aspecte sobre el qual cal reflexionar: Per què la mitjana d’edat és tan alta? Per què Ovidi no interessa a la gent jove? O sí que interessaria però no els arriba?
