'Les coses també tenen dret'

Cantautora

El titol del nou disc d’en Joan Colomo em fa pensar en el sistema que envolta els músics (el que escric a continuació no té, però, res a veure amb el seu disc).

L’anuari del 2015 coeditat per Grup Enderrock i l’associació ARC ha tret algunes dades, com ara que els catalans consideren la música moderna més oci que cultura, que em fan pensar. S'equipara la música pop a anar al cinema o sortir a sopar i que per això que el públic no es mostra disposat a pagar els preus dels concerts ni de la música digital (…).

La realitat és que el retrat de l’escena s’ha quedat sense classe mitjana artísticament i empresarialment, els que sobresurten són pocs i privilegiats i s’ha minimitzat l’oferta. Qui és el culpable de tot plegat?

Actualment, la part privada del món de la cultura musical (discogràfiques, management, promotors i festivals) domina el pastís. Per tant, en el nostre país, la majoria de música que arriba a l’oient final ho fa a través d’ells, que són els que inverteixen més en promoció; a vegades, fins i tot produeixen els seus propis concerts, festivals i es promocionen els seus grups.

Aquesta indústria vol música de consum ràpid i fàcil, com si es tractés d’una cadena econòmica de menjar. Normalment escullen grups que no volen decidir sobre el seu projecte o bé que prefereixen que els ho triïn tot i així només s'han de preocupar de tocar. Quan el sistema agafa un grup és perquè en pot treure un rendiment i hi troba un producte comercial. Sovint es deixa de banda l’aspecte cultural. Normalment els paguen les còpies i se'n queden uns drets editorials a canvi de promoció, premsa, i, sovint, el màster d’aquest disc, que normalment s’ha pagat l’artista. Freqüentment, a aquests grups, se'ls exigeix després comprar un mínim de còpies que superen el preu de l’edició si anessin per lliures i en alguns casos aquestes discogràfiques han rebut una subvenció per editar discs.

El problema és quan hi ha un grup que no vol formar part de la indústria per decisió pròpia o perquè la indústria no en pot treure un rendiment. Els artistes que anem per lliure som els que realment creiem en nosaltres mateixos, no tenim cap por d’arriscar-nos a pagar-nos un disc, ni d’invertir en temps i diners per fer el màxim possible perquè el nostre treball arribi lluny, però el cert és que aquests grups sovint no podem accedir a tocar dins el cercle de festivals i sales privades, indenpendentment de si el projecte és més o menys interessant culturalment. Les sales sempre potenciaran els seus grups, o grups d’altres companyies, per intercanvis de favors.

Des del meu punt de vista, el que falla és que la indústria pública (auditoris, ajuntaments…) segueix potenciant els mateixos grups que la indústria privada; no s’arrisquen culturalment. Crec que haurien de compensar la seva programació i incloure-hi també artistes que van per lliure (que tenen sovint un discurs cultural interessant, encara que ho sigui per a una minoria).

Durant els 9 anys que fa que pujo als escenaris he parlat amb molts músics. Molts d’ells defensen ideals revolucionaris cap enfora però, en canvi, portes endins no lluiten pels seus drets, ni pels seus màsters; parteixen peres amb discogràfiques que es queden els seus discs. Personalment no entenc que un músic no lluiti per recuperar el que ha creat i és seu, i així obtenir de nou el 100% dels seus drets. Si nosaltres que creem la nostra música, que és única i personal, no ens l’estimem, no lluitem per recuperar-la i perquè esdevingui de nou tota nostra, qui ens l’estimarà? Qui la valorarà tal com es mereix, com a cultura i no com a entreteniment?

Els músics no ens podem tractar com ho fa la indústria, i sovint veig com molts músics s’acaben maltractant a ells mateixos veient la seva obra més com un producte que com una obra artística. Potser no voler-se baixar els pantalons al sector és d’inconscient, jo diria més aviat que actualment és de valent, de tossut, de tenir les idees clares, de voler arribar a llocs (minoritaris potser, d’acord) però per mèrits pròpis.

Sovint me n'alegro que els meus treballs no estiguin dins la cultura oficial del sector, tot i que ens trobem amb moltes traves. Per què quasi no es dóna mai cap reconeixement de la crítica a un artista que no té cap companyia darrere? No interessa potenciar algú de qui no se’n pot aprofitar el sector?

Vaig començar al món de la música als 17 anys. Era molt fàcil per a la gent del sector, que em doblava l’edat, posar-se amb algú petit que intentava volar sol quan encara havia de créixer, però el sistema no s’espera que algú evolucioni, ho volen tot fet i mastegat. I m’han qüestionat sovint desconstructivament la filosofía del meu projecte, com per exemple què espero combinant música i poesia: “Si això no té cap futur!”. La realitat és que ara per ara la majoria de cantautors joves es recolzen també de la poesia.

Aquest comentari i molts d’altres me’ls he menjat, i m’han ferit, però els he escopit, i aquí seguim molts dels que anem per lliure amb l’esperança que un dia el sistema canviï i ens inclogui per poder enriquir l’escena i així també fer canviar els resultats dels anuaris. Com diu en Colomo a la cançó “Les coses”; “les coses tenen ànima, les coses també tenen dret”, i des d’aquí reclamaria als cicles petits de música que segueixin apostant per grups que s’autogestionen, i també a tots els oients que els anem a veure en directe. Si actuem així entre tots plegats no ens sabrà greu pagar una entrada, i canviarem l’oci per la cultura.