El Diluvi i Atupa
El Diluvi era, tècnicament, el teloner d’Atupa, el passat divendres a Lo Submarino de Reus. Tot i així, es van convertir en els protagonistes indiscutibles de la nit. El grup d’Alcoi va néixer com a grup de versions d’Ovidi, fins que van decidir que havia arribat l’hora de començar a fer cançons pròpies, i va ser una molt bona decisió. Amb l’acordió i el violí aconsegueixen una musicalitat original, molt divertida i que convida a ballar. El primer bon senyal arriba només en pujar l’escenari, quan una noia agafa el micròfon de la veu principal. Això no significa que hagi de cantar bé, que ho fa, ni que la seva veu encaixi amb l’estil musical, que també ho fa, però ja deixa entreveure que són diferents, que destaquen en un panorama musical català que, tot i que ple de veus extraordinàries, és insultantment masculí.
L’escenari de Lo Submarino no és exactament gran i els membres de la banda gairebé no hi cabien, i encara menys tenint en compte que la seva posició a l’escenari era “tots els que no hem de seure, ens posem a primera fila”. La líder de la banda, Flora Semprere, explicava que l’objectiu de les seves cançons és divertir el públic, i tot i tenir lletres profundes, reivindicatives i de crítica social, ho aconsegueixen. Val a dir, que tampoc intenten amagar res, el seu nou àlbum es titula “Alegria”.
Pel que fa a la música, ells mateixos diuen que fan mestissatge mediterrani. Com Macaco, però millor. Durant bona part de concert, tancant fort els ulls, era fàcil pretendre estar en una platja, a l’estiu amb una cervesa fresca a la mà. La combinació d’instruments poc habituals, entre els quals hi havia una bandúrria, convidava a relaxar-se sense deixar de passar-ho bé.
Amb dos tributs a Ovidi, una cançó en honor a Peret, i d’altres a la seva terra, van fer un concert rodó, carregat de contingut però distès. Tot i que després dels “no n’hi ha prou” van regalar al públic una última cançó, l’últim tema oficial va ser “Alegria”.
Després de El Dilvui també va tocar Atupa. Potser és excessiu dir que no van estar bé, però no van saber estar a l’altura dels seus predecessors. Durant el concert van sonar les seves cançons més aclamades, que tot el públic es coneix, com “Hui”, “Res està escrit” i “Desobedients”, la que més va fer aixecar les veus als fans incondicionals. Però, des d’una mirada més freda, deixant de costat els bons records d’estiu que pot evocar el grup, no van saber oferir una actuació gaire lluïda. L’escenari se’ls quedava petit pel seu tipus de balls, que es limita a passejar amunt i avall depenent de a qui li toqui cantar. A més, el públic estava massa a prop i pràcticament a la mateixa alçada, i així no va donar la sensació èpica que permeten els concert a més gran escala. Finalment, la forma de cantar, en certa manera agressiva, no els va ajudar transmetre el seu missatge reivindicatiu i de lluita, en un concert que es prestava més a un ambient intimista i proper. Tot i així, tot i en possiblement equivocar-se a l’hora de plantejar el format del concert, els seguidors habituals del grup hi van ser presents, corejant totes les lletres, ballant i saltant sense complexos els sons baixos i contundents del grup.
