La Soul Machine
Una sala de concerts diu molt, d’entrada, de la música que s’està a punt d’escoltar. No parlo de la il·luminació, ni de l’uniforme dels treballadors. Ni tan sols de la qualitat del decorat o l’alçada dels sostres. Parlo de les cadires. Hi ha dos tipus de concerts: els que s’escolten asseguts i els que s’escolten dempeus. I la zona de l’escenari de Luz de Gas —on ja comencen a congregar-se alguns fidels— ens rep buida, amb tot el que això implica.
A excepció d’uns pocs valents que baixen a la pista de ball ja des del principi, la gent es reuneix en les barres de bar i ocupa els seus tamborets, fins que una veu amagada ens dóna la benvinguda al concert a tots els agnòstics del pop. Als assistents, que xiulen i aplaudeixen, sembla que els agrada el nou nom amb què són batejats. La banda surt a l’escenari acompanyada de més aplaudiments i, sota les llums, comença a tocar.
Els músics, tots porten vestit, molt a l'estil dels Blues Brothers. El públic que els escolta, pel contrari, és molt més heterogeni: hi ha gent que vesteix de carrer, hi ha qui ve més preparat, i hi ha fidels amb barret i ulleres més elegants que els intèrprets encara. I, malgrat tot, el ritme atrapa a tothom per igual. El so de la trompeta afluixa els genolls de tots i totes, i són pocs els que eviten seguir el bateria amb el cap.
“Venim des del Priorat, des de la terra negra. Som del Harlem de Catalunya i estem orgullosos” anuncia Manu Ruíz, el cantant, a la qual cosa el públic reacciona entusiasmat, en gran part perquè volen més de la barreja de R&B, soul i funky amb què la banda els ha provocat. Volen les birres i les copes, els comentaris del grup es reben amb riures i aplaudiments, i la gent va deixant-se anar i apropant-se a l'escenari cada vegada més. I és que el ritme és molt contagiós i cada acord que produeixen té una nota de bon rotllo.
Quan acaben de tocar, els tamborets del bar només acomoden els més mandrosos i les jaquetes de tota la gent que s'acumula a la pista de ball. I, per sort, encara queden els bisos. Toquen "Think" d'Aretha Franklin i "La Reina del Soul", una cançó pròpia que dediquen a totes les reines del soul de la sala, i acaben per tranquil·litzar el públic —que no para de demanar-ne una altra— dient que encara faran més concerts.
Deixen l'escenari i sembla que s'han d'esforçar per evitar tocar-ne una altra. I deixen, entre el públic, més d'un esforçant-se per estar-se quiet i recuperar el control dels peus.
Si et trobes a una foto i vols que te l'enviem gratuïtament en alta resolució, ens ho pots demanar a multimedia@latornada.cat
