Els músics no mengen
Deixem els aliments, recollim l’entrada i entrem a la sala, encara quasi buida. No, no comencem puntuals, però l’ambient és relaxat i el jazz que emeten els altaveus a mida que va entrant la gent ens treu de sobre presses i nervis. Les tres noies i el bateria són a l’escenari i el públic va apropant-s’hi a mesura que els primers acords omplen el local. La veu dolça i alhora potent de Carla Gimeno, cantant de The Crab Apples, es mescla amb el so indie de la guitarra i els ritmes de baix i bateria: potents, enèrgics. Llums i fum contribueixen a crear un núvol de colors difuminats que ens convida a aquells concerts íntims de música alternativa que es fan sovint als bars d’Estocolm o Londres. De fet, grups britànics com Daughter o Arctic Monkeys semblen ser clars referents d’aquestes joves que ballen per l’escenari enèrgiques, amb un somriure als llavis vermells i ulls tancats.
Quan Cesk Freixas puja a l’escenari, però, tornem del viatge per Europa i, de cop, ens trobem en algun racó de les terres catalanes, una nit de juliol. Sol a l’escenari, amb la guitarra a les mans, Cesk comença amb la versió catalana de “Redemption Song” de Bob Marley. Les boques que xerraven deixen de fer-ho i, a poc a poc, el públic, generalment jove, va seient a terra davant de l’escenari. Semblem nens que, atents, escoltem les històries d’un vell mariner, d’algú que té moltes coses a dir-nos. Mentre The Crab Apples ens movien amb un so ambiental i enèrgic, Cesk Freixas ens fa bategar al compàs del so mediterrani de la guitarra espanyola. Sincer, nítid, viu. Escoltant-lo, respirem unes paraules i harmonies que ens parlen de la nostra història, de les músiques i crítiques que són sempre tristament vives en aquest país. “Visca el poble i visca la terra!” són les últimes paraules del músic. Visca!
Però no, quan Pearson pugen a l’escenari aviat veiem que no podem quedar-nos asseguts a terra, que el que està a punt de començar ens demana molta més energia. Apa, tots amunt! “Filigranes” és la primera cançó d’un concert que fa que em canviï la percepció d’aquest grup completament. Ara, és amb “El més dolent del món” que deixen les boques del públic obertes: planten dos tambors a l’escenari i els toquen enèrgics mentre canten. “Sóc mitja merda” diu, el tio. No només tenen un directe francament bo, sinó que aconsegueixen que la música sigui un huracà. Els músics ballen, el públic balla, els tècnics ballen, jo ballo... fins i tot el bateria s’aixeca en més d’un tema!
“Corea” és l’última peça d’una nit elèctrica, vibrant. La cançó arrenca des del punt àlgid de la nit: el moment en què el cantant abandona l’escenari i ens deixa amb un solo de guitarra que desemboca a una mena d’improvisació, mescla d’idees, textures, sons, harmonies. Com algú em comenta, “sembla el moment dels concerts de Pink Floyd en què se’ls n’anava l’olla”. Sigui com sigui, és extasiant. Tant Pearson com The Crab Apples o Cesk Freixas han brillat aquesta nit, ens han fet recórrer camins de sensacions, fluxos d’energia, atmosferes i sons: una música molt, molt viva.
