Miquel Abras
Som a Banyoles i són les 7 de la tarda. A l’aire es respira aquell enganxós ambient d’agost i de vacances. La mainada corre tot empaitant els ànecs, i una llarga renglera de gent que parteix en dos el passeig que voreja l’estany, espera per pujar a la barca Tirona. Les entrades per gaudir del directe d’en Miquel Abras a bord del vaixell ja fa dies que es van exhaurir. Quan falten 15 minuts per l’hora prevista, s’obren les portes del catamarà, i la gentada es trasllada del passeig a bord. Els més afortunats aconsegueixen seure en algunes de les cadires properes al petit escenari improvisat, però de seguida tots els seients queden plens i la gent, que entra incessant, s’ha de fer un lloc a terra o recolzant-se a la barana del vaixell. Tant és. Tothom està tant meravellat amb el paisatge, que les aglomeracions són el de menys.
I de sobte apareix Miquel Abras, que s’ha de fer lloc entre la gentada. El cantautor es disposa a oferir un concert en format íntim, amb el públic literalment a tocar. Tan bon punt entona les primeres notes, el catamarà comença a moure’s suaument, solcant les aigües tranquil·les de l’estany. Des de la vora, els nens saluden amb la mà, mentre que alguns transeünts s’ho miren estranyats en veure un concert a bord.
La volta a l’estany només dura 60 minuts, i en Miquel Abras decideix exprimir-los del tot. Canta molt i xerra poc. En un d’aquests pocs moments de xerrera, explica que la primera cançó que va compondre en català va ser “Fent camí” i explica, mig avergonyit, que quan era adolescent li feia cosa cantar en català. A mesura que canvia el panorama, no paren de sonar cançons que ja han esdevingut himnes. Des dels primers discos com “Què vols que et faci?” o “Entre mil vidres trencats”, fins a temes del darrer treball -sortit del forn recentment-, però que ja són fortament corejats pels passatgers de la barca. Confessa, però, que no s’ha preparat un repertori per a la ocasió, sinó que es deixa endur pel que li suggereix el paisatge.
El sol comença a decaure tot tenyint el paisatge d’ocre. La imatge que acompanya la música, és preciosa. La barca avança silent (el motor és elèctric!) cap al punt de desembarcament. I en Miquel segueix regalant himnes, aprofitant els darrers minuts. “Gira-sols mirant la lluna”, “L'últim adéu”, “Contradiccions”,... I no hi falta tampoc una versió, que ja ha esdevingut una peça clau del seu repertori, i tot un himne intergeneracional: “País petit”, que pren tot el sentit del món cantat davant d’un paisatge tant bucòlic.
