Joan Masdéu

Fent Dissabte a la Casa Murada
Anna Pifarré

Nit fresca de dijous, de jersei doble i mocador al coll, de cervesa freda però sense copa gelada, si us plau. Nit de terrassa plena al Nòvum, a la Plaça Sant Antoni de Tàrrega, davant de la biblioteca i de les oficines de Fira Tàrrega. Nit per a veure a Joan Masdéu, que va sortir un moment de dins del bar –que feia de camerino, per buscar una jaqueta al maleter del seu cotxe. Es va fer esperar, però va arrencar amb una cançó del seu últim disc, Dissabte (Música Global, 2014). I ràpidament una exclusiva: aquest és el segon any consecutiu que ve a Tàrrega i seguia presentant Dissabte, però aquella nit també vam sentir algunes cançons noves, inèdites, que espera tornar a cantar l'any vinent, quan torni per presentar el seu nou disc. Però com que feia una mica de fred, de tant en tant tornàvem a casa, a la Casa Murada (Música Global, 2011), i no hi havia millor banda sonora per la nit que ens envoltava que “Moscou”, fred que em desdibuixa tot el dol. I, de sobte, quan va cantar “Guiomar”, li va canviar l'expressió del rostre. I, definitivament, es va convertir en la meva cançó preferida del seu segon disc. Com un arbre nu estic si no hi ets tu. I tothom va parar l'orella quan va començar a tocar uns acords que no ens sonaven familiars. “Ressonen a prop els tambors quan semblava estar tot perdut”. I sempre la melodia fresca, la guitarra acústica, la veu engallada.

A la part final del concert va arribar el torn de la vella etapa amb els Whiskyn's, de rascar la guitarra amb ganes, d'alguns aplaudiments tímids intentant seguir el ritme. Perquè aquest moment sempre arriba, el moment de buscar un lloc on no haver de guardar la roba, on poder ser valent. I aquest moment pot ser un concert de Joan Masdéu, perquè ell sol amb les seves cançons et pot fer tocar de peus a terra, et pot treure un somriure, sense oblidar mai que els dijous –com sempre– justifiquen el joc, i que els divendres seguirem cremant altre cop.