Mishima

Poques hores després de la 51a edició de la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell, una de les cites marcades en el calendari d’estiu a la Costa Brava, l’escenari de la platja de Port Bo tornava a obrir les portes per acollir el concert de Mishima en la clausura del Festival Ítaca 2017. El públic començava a entrar al recinte i, tot i que no s’ompliria, la platea es situava a prop del ple absolut i la tribuna superior superava la mitja entrada.

Els qui havien pagat entrada no eren els únics que volien gaudir del concert i, com mana la tradició en la cantada, algunes barques s’acostaven al lateral de l’escenari per sentir l’actuació des del mar. També s’omplien els carrers propers al recinte i la platja de Calella, des d’on es podia obtenir una bona perspectiva del concert. Qualsevol lloc era idoni per presenciar un dels concerts més especials de Mishima.

Amb tot a punt, la banda barcelonina apareixia entre el públic sota una gran ovació per arribar a l’escenari situat enmig del mar. “Tot torna a començar” donava la benvinguda al concert amb un David Carabén que afirmava que sentia que el públic era molt lluny de l’escenari. Això sí, el cantant es mostrava encantat amb el recinte i assegurava que era un espectacle més gran pel grup que pel públic, i recordava que havien viscut una situació similar al Festival Strenes de Girona, amb un recital davant l’escalinata de la Catedral.

Encara de clar, els assistents assaborien en silenci cadascun dels temes interpretats pel grup i s’arrencaven en aplaudiments cada vegada que aquests finalitzaven per donar pas al següent. Les cançons del darrer disc s’alternaven amb temes anteriors com “Certclar i breu” o “La vella ferida” en un ambient distès entre el públic, que picava de mans quan era necessari o s’atrevia a cantar amb veu baixa aquelles cançons de les que coneixia la lletra.

Carabén dubtava si el concert havia començat massa enèrgic, però el públic es mostrava encantat amb el ritme dels barcelonins. Es feia de nit a Calella i era el torn de “Tot són preguntes”, poema de Joan Vinyoli que han inclòs dins l’últim treball discogràfic. Des de les barques que presenciaven el concert es deixava sentir un crit cap al líder de la banda: “Molt bé noi, ho fas de collons”, assegurava un dels curiosos, que aconseguia deixar anar el somriure de tots espectadors i dels propis músics.

Els elogis també arribaven des de dins el recinte quan un grup de seguidors entonaven els tradicionals crits de “Carabén, president”. El concert continuava amb “Guspira, estel i carícia” i “Qui més estima”. El públic es mostrava cada vegada més entregat i fins i tot alguns s’animaven a ballar tímidament. David Carabén tornava a mostrar la seva admiració per l’espai i assegurava que era “com un somni”, abans d’entonar els versos de “Qui n’ha begut”, que farien aixecar un públic endut per l’eufòria.

“L’última ressaca” i “Mai més” mantenien la connexió entre el grup i el seu públic, que es mantenia dempeus i entregat als grans hits de la banda. Els crits de “no n’hi ha prou” prenien força en la graderia situada sobre la platja quan Carabén i els seus músics abandonaven l’escenari per tornar poc després i realitzar els últims bisos. “Ordre i aventura” conduïa la recta final del concert abans d’interpretar “Un tros de fang” i “L’olor de la nit”, que posaven el punt i final amb un públic que, dempeus i entre aplaudiments, acomiadava la formació barcelonina.