Mishima

Girona s'ha convertit en plaça talismà per a Mishima. Aquí hi van presentar en exclusiva L'amor feliç (Warner Music, 2012), van repetir estrena amb L'ànsia que cura (Warner Music, 2014) i, com no podia ser d'altra manera, han volgut tornar-hi amb Ara i res (Warner Music, 2017). En aquesta ocasió, la banda liderda per David Carabén canvia l'Auditori pel majestuós escenari de les escales de la Catedral, plenes de gom a gom d'un públic que esperava ansiós el retorn dels barcelonins als escenaris.

Puntualment i després d'una llarga intro musical, la bateria comença a marcar un ritme conegut. Carabén s'enfunda la guitarra i es posa davant el micròfon. "Quan d'un cel blau del nord somriguin núvols blancs i bufi el vent...". Aquells que encara buscaven el seu seient o aprofitaven els instants previs per fer parada al bar comencen a córrer cap a les seves localitats. Ara sí. Després d'un any i mig d'aturada, Mishima ja tornen a ser dalt d'un escenari.

Després de posar-nos en estat d'alerta amb "Tot torna a començar", ens comencen a desgranar el nou disc. Ho fan amb calma, intercalant-lo amb cançons que el públic de seguida reconeix. Ens presenten "Jimi", recuperen la preciosa "Tan cert, tan clar, tan breu" i ens tornen a Ara i res amb "Una sola manera". Saben que el públic encara no ha pogut sentir les noves cançons i, segurament per això, opten per servir-nos-les a petites píndoles. D'aquesta manera, descobrim un nou disc que incorpora trompeta amb molta mes força i on Dani Vega sovint canvia les guitarres per la mandolina.

Entre novetats i clàssics, passen els minuts i les cançons. El públic es manté entregat, i demostra devoció per una banda que ja fa anys que s'ha trobat amb uns seguidors que semblen haver-los jurat fidelitat eterna. De sobte, David Carabén queda sol al mig de l'escenari i comença a entonar els versos d'"El paradís". A poc a poc s'hi van incorporant els músics, que se situen en semicercle i generen un dels moments més íntims de la vetllada. Carabén ho aprofita per confessar-nos el seu amor per la beguda, plasmat al llarg de tota la trajectòria de la banda (primer a "Beautiful drunk" -"la majoria de vosaltres, segur que llavors encara ni ens coneixíeu", bromeja- i més endavant a "Qui n'ha begut" i "L'última ressaca"). Del nou treball, n'arriba una nova entrega, i ens n'explica l'origen. "Posa'm un gin, David" se'ns descobreix com una de les cançons més allunyades de l'univers Mishima. El cantant recorre a una història personal, aparentment simple, que ens parla d'un dia qualsevol de la seva infància amb un punt d'ironia i en què Dani Vega ens sorprèn apostant pel banjo.

El so de les campanes ens recorda que ja fa una hora que el concert ha començat i que, aviat, entrarem a la recta final. Mishima tornen al format habitual i recuperen l'energia amb una celebrada "Guspira, estel o carícia". Amb el nou disc ja presentat, arriba el moment dels hits. "Qui n'ha begut", "L'última ressaca", "Ossos dins d'una caixa"... Ara sí, el públic ja s'ha posat dret i converteix les escales de la Catedral en una gran pista de ball. Vist des de baix, l'estampa ha de ser de postal. Tant, que ja als bisos i amb el concert encara en marxa, Xavi Caparrós i Dani Vega no poden evitar treure els mòbils per immortalitzar-la.