Adrià Puntí

Dissabte, Adrià Puntí tocava a casa. El festival In-somni el portava al municipi que fa poc més d'un any el nomenava fill predilecte. "Sóc del veïnat de Salt!" cridava en una de les seves primeres intervencions. Potser per això el cantant es mostrava especialment feliç. Un somriure d'orella a orella li il·luminava la cara en tot moment. "Cardem-li canya, que avui sí que va en serio" exclamava. Puntí és en un moment dolç, musicalment esplèndid i amb una energia que, davant d'un púbic dret, es multiplicava. El cantant ballava per l'escenari, es movia d'un costat a l'altre, xerrava, feia broma en anglès, jugava amb el públic... Era el seu dia i tenia ganes de demostrar que està en el seu millor moment en molts anys. "Jo estic molt bé, eh" confessava cap al final de la nit mentre anava allargant un concert maratonià.

Durant la setmana havia corregut per les xarxes la notícia que el cantant tenia intenció de batre rècords amb un concert de quatre hores. Podia semblar una broma, però venint d'Adrià Puntí, mai se sap. Finalment, no van ser quatre hores, però poc en va faltar. La nit semblava no tenir final i el cantant anava enllaçant bisos davant d'un públic que en volia més i més. Havia passat poc més d'una hora de concert quan el cantant s'acomiadava per primer cop. Entre crits i aplaudiments, més d'un mirava el rellotge sense acabar-se de creure que un concert d'Adrià Puntí pogués durar només una hora i vint minuts. Efectivament, era un miratge. "Amb lo de les quatre hores no hi tinc res a veure. Amb el que sí que hi tinc a veure és que si ens deixen fumar ens hi quedem ja per sempre" bromejava en tornar a l'escenari. Dit i fet. Més còmode que mai, el cantant començava a enllaçar clàssics, peces noves i cançons d'Umpah-pah fins a arribar a les tres hores de concert.

Adrià Puntí és un cantant de present i La clau de girar el taller (Satélite K, 2015) ho demostra. Les peces del nou disc eren algunes de les més celebrades pel públic, que embogia amb les primeres notes d'"El boig del telèfon roig" i es llançava a cantar-ne d'altres com "La prova del nou" o "Esbrina". En la segona part de la nit, però, el cantant es deixava anar. Recuperava temes d'Umpah-pah com "El boulevard dels xiprers" o "Mirall capgirat", mostrava la seva faceta més rockera amb un "Jeu" que era pura adrenalina i feia jugar el públic amb "Fill de presons". I a mesura que passaven els bisos, cada vegada es deixava anar més.

Un regal en forma de "Nina ensucrada" marcava l'inici de la segona tongada de bisos. El cantant estava entregat i el públic, encara més. Començaven els girs sobtats en el guió que més d'una vegada van fer anar de corcoll els músics. Però la banda estava a l'altura, atenta en tot moment als moviments del cantant. I és que Puntí, al més pur estil Puntí, jugava a improvisar i a despistar el públic. Anunciava l'inici d'una jam session, però finalment decidia començar per sorpresa "Sí". Just després, començava a cantar en anglès per acabar entonant "Ull per ull", en aquesta ocasió sense piano i movent-se per l'escenari micròfon en mà. I, pam!, arribava la catximba i la sala era un clam.

Amb "Sota una col" semblava que, ara sí, el concert s'acabava, però el cantant sortia encara una última vegada, tot sol, i s'asseia al piano per interpretar "Tocayo". L'últim as a la màniga d'un músic que està més en forma que mai i que va demostrar que, més enllà de teatres i auditoris, encara té força per tocar en sales, amb el públic dret, i mantenir-lo en tensió durant prop de tres hores.