Embassa't

Un festival que s’ha de viure
Helena Perelló

Sabadell no és una ciutat massa bonica. Té un centre prou maco, que conserva uns quants carrerons antics i algunes places on gaudir d’una estona de conversa sota l’ombra dels arbres, però les fàbriques segueixen ocupant gran part dels carrers de la ciutat. Enmig d’un entramat d’antics edificis industrials, al barri de Gràcia, hi ha una petita taca blava, que aquest dissabte es vesteix de tots els colors. La Piscina de Can Marcet acull el festival Embassa’t i, així, més de vint grups musicals del panorama espanyol i català durant tot el cap de setmana.

El que més destaca del festival, però, no és tant la quantitat de música que hi ha, ni la qualitat de la mateixa (que també), sinó la diversitat entre els diversos grups i cantautors que hi participen. I és que la música que sona va des de la cançó d’autor de Quimi Portet o Pau Alabajos fins grups amb influències més indie com Bigott, Mujeres o Inspira, passant pel pop de Trau o Ran, Ran, Ran, la rumba d’Andreu i els Rumberus, l’electrònica de Technopolitans, el so dolç i viu d’Iseo o l’experiment auditiu que ofereix Za!.

Qui va a l’Embassa’t hi va obert a conèixer nova música, així com a gaudir de grups dels quals es sap totes les lletres. Així, mentre els cossos ballen deixats anar quan sona la música festiva de Falciots Ninja, adopten una posició molt més calmada quan la que sona és la veu d’en Pau Alabajos. Un fet que contribueix a aquestes actituds diferents durant diversos moments del festival és el fet que no tots els concerts es facin al mateix lloc. Hi ha dos escenaris: un de gran, on toquen els caps de cartell, davant del qual la gent està dempeus; i un de petit, que es troba en la zona de gespa del recinte.

En aquesta darrera àrea, els assistents seuen a les taules de fusta o a la mateixa gespa i prenen una cervesa i conversen desenfadats. I la música sona, i és només un element més que fa que el moment sigui així d’agradable: com el vent que vola suau, com el mateix color verd del terra o com la veu d’aquell amb qui es comparteix conversa. En l’escenari principal, però, la música és el centre d’atenció i les converses són més escasses. La veu d’aquells que ballen a peu d’escenari no parla, ara canta viva. Em criden l’atenció els músics de Trau: mentre que quan toquen a l’escenari petit ofereixen concert relaxat, canten a ple pulmó la lletra de Falciots Ninja quan aquests toquen desinhibits a l’escenari principal.

L’Embassa’t no és el festival més multitudinari que es fa a Catalunya però té alguna cosa que el fa únic i possiblement imprescindible al país: possiblement el fet de ser tan obert a estils diferents, possiblement el fet d’acollir també un públic tan divers, possiblement el fet de fer-se en un espai amb aigua i gespa, possiblement una mica de cada. Sigui per un motiu o per un altre, l’Embassa’t és una experiència que s’ha de viure.  

Si et trobes a una foto i vols que te l'enviem gratuïtament en alta resolució, ens ho pots demanar a multimedia@latornada.cat