Acampada Jove

Un déjàvu d’èxit

Samuel Martínez

L’Acampada Jove va bé, per definició. Estiu rere estiu es podria fer una crònica molt semblant i molt positiva del que és aquest esdeveniment organitzat per les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya (JERC), tot i que és cert que el cartell és diferent cada any. De fet, enguany, durant els dies previs al festival hi havia una estranya mala maror de crítiques en vers els grups participants aquesta edició. Alguna gent assegurava que “el cartell és molt pitjor que el de l’any passat” o que “el nivell ha baixat aquest any”. No, no, ho sento. No es pot dir que un cartell on apareixen Els Amics de les Arts, Aspencat, Zoo, Ebri Knight, Cesk Freixas, Itaca Band o La Pegatina, entre d’altres, és un mal cartell. Digue-m’ho clar, que a un cartell de l’Acampada no aparegui La Raíz o Txarango, no el converteix en dolent.

De totes maneres, com el cartell no és més que un tros de paper o un conjunt de megapíxels a la pantalla d’un ordinador, anem a parlar d’allò veritablement important: els concerts, els grups, les sensacions, els moments.

Els Amics de les Arts són molt bons i ho demostren allà on van. A priori, no són aquell grup típic de festival que convida a saltar, a embogir o beure birra, però com han creat aquell estil tan propi, toquin on toquin, aquella hora i mitja que dura el concert és seva i de ningú més. Una hora i mitja en què la gent no recorda que és a l’Acampada, sinó que simplement estan tocant Els Amics. Podríem dir que són el pol oposat a Buhos, aquests sí que conviden a beure birres, fins i tot ho diuen a una cançó seva “Birres i més birres”. Són un grup de festa, de festival, de passar-s’ho molt i molt bé i així ho van demostrar. Van fer un concert divertit i dinàmic, com sempre.

D’altra banda, és impressionant adonar-se com Aspencat ha aconseguit crear himnes igual que ho va fer en el seu dia Obrint Pas o La Gossa Sorda. Quan van cantar “Quan caminàvem” o “Mantindre el foc” pràcticament no se sentia la veu dels cantants. I encara més impactant és comprovar com Zoo, amb només tres anys de vida, ha estat capaç d’arribar també a aquest punt. I al punt de provocar allaus de gent corrent des de la zona d’acampada fins als escenaris. Moments on uns jerquis desbordats se les veien molt negres per poder verificar que tothom portava polsera.

Un dels moments més emocionants dels concerts de l’Acampada va ser cosa d’El Diluvi. Concretament quan van interpretar la cançó “Ànima Blanca”, una peça dedicada a l’amor d’una mare cap el seu fill que va morir. Cal dir, però, que, per la gran qualitat vocal, musical i compositiva del grup, l’afluència de públic a la seva actuació va ser escassa. Per la seva banda, un altre grup valencià, Smoking Souls, va defensar el seu últim disc amb una gran posada en escena i un rock que un bon nombre de persones va agrair.

També va haver-hi lloc per grups més joves com JoKB o els sabadellencs Ovella Xao. Tots dos van complir amb escreix. És curiós perquè, tot i ser l’Acampada Jove, potser per l’hora de l’actuació o per la gran quantitat de grups de renom que hi ha a la llarga tarda-nit-matinada, el públic als seus concerts és menys nombrós que a la majoria de concerts que poden fer la resta de l’estiu. No obstant això, van estar alegres i engrescadors.

Grups com La Pegatina o Itaca Band van deixar clar que estan en un gran moment, molta gent va assistir a les seves actuacions. Boikot, un cop més, va fer bona la frase “los viejos punkeros nunca mueren” i Ebri Knight, que mai falla, va estar totalment a l’alçada d’un grup que ha de tancar l’Acampada Jove 2017.

Amb tot, un déjà-vu d’èxit. Tant de bo tots els cartells tinguin un nivell tan baix com aquest.