Mishima i Joan Miquel Oliver

Fa temps que Barcelona s'ofega en un remolí d'excessos o de massa pocs. Res és bonic i el que ho és, no pot excel·lir entre tanta mediocritat. Ara, dir que ahir a la ciutat feia una nit preciosa, que uns núvols esgarrapats passaven tímidament sobre nostre i que la brisa acaronava l'amfiteatre grec de Montjuïc és completament veritat. I ja no vull saber quin calfred us passa pel clatell si tot això, que és massa o massa poc, duia les aromes inconfusibles de dues referències del panorama musical català.

Joan Miquel Oliver i Mishima van actuar ahir en una preciositat d'indret i d'epítet: el Teatre Grec. És un lloc que hauríem de procurar anar cada vespre a plorar desconsoladament perquè existeix, perquè el podem gaudir i perquè no hi han fet un hotel. Deia Carabén que com a artista somies en tocar al Royal Albert Hall o al Madison Square Garden, però fer-ho allà t'injecta aquell nosequè tan indesxifrable i tan humà.

Primer va ser el torn del cantautor de Mallorca. Joan Miquel Oliver és una espècie que hem de protegir. Ell és un personatge amb una mestria envejable per jugar amb conceptes aparentment oposats, transmetre'ns el seu univers, contar històries. És a dir, quan tots plegats vam anar més enllà de la gràcia que ens feia el balear, vam poder descobrir un poeta. Així, ras i curt. I és que Oliver ens parla amb unes lletres pulcres i precises, que no s'abstenen de res i que tanmateix no es perden en la vacuïtat.

Ahir no vam fer res més que això: deixar-nos portar per diferents mons. Ara un avió de paper, ara una societat submarina o un firmament de mil bilions d'estrelletes. Tot plegat amb la companyia fidel, com no podia ser d'una altra manera en el mallorquí, sobre la base del teclat. A "Posidònia" va relluir en simbiosi perfecta amb la corda. A "Foto", en canvi, hi va tenir un caràcter més espacial o, si es vol, més atmosfèric. El repertori fou, doncs, un poti poti dels temes que l'han dut al capdamunt i no va decebre gens. El de Mallorca va convèncer amb melodies d'estiu que van fer emocionar un teatre entregat des de l'inici. Algun "guapo" va ser deixat anar. La resposta: "efectivament!".

"Carabén president!" L'amfiteatre es va desfer quan va entrar David Carabén. I clar, hem d'entendre que si Mishima agrada tant, més enllà dels fets contextuals del gènere indie, és per com el David ha sabut fer de les seves cabòries, part inherent del seu carisma. La seva nostàlgia és la nostra. Ens agrada tal com hem imaginat la icona rere les ulleres: reflexiu, romàntic, lletraferit i nocturn. Està clar que amb aquest còctel i en aquell lloc, ahir Mishima no podia fallar. I la veritat és que Mishima va arrasar. Amb temes de l'ahir i alguns de l'últim treball Ara i Res (Warner Music, 2017), el grup va posar dempeus un públic que si bé a l'inici es reprimia, va esclatar ja en la tercera peça. Fins i tot Joan Miquel Oliver va tornar per tocar "Un tros de fang". No van faltar, entre d'altres, "La brisa", "Guspira, estel o carícia" i un espectacular "Cert, clar i breu" cantat a ple pulmó pels assistents.

Crec que demà hi torno per plorar desconsoladament.