Reflexions de Setmana Santa

Cantant de Trast

Aquesta Setmana Santa m’havia proposat descansar. No tant ja a nivell físic, sinó sobretot mental, fer un petit reset i pair tot el que està suposant aquest inici llarg de 2017. És una sensació, però, que comparteixo amb molts amics i companys músics; és una lluita rere l’altra per fer que una cançó soni a la ràdio, per tancar un concert a molts quilòmetres d’aquí o per viralitzar un videoclip. I assajar, molt; només faltaria. I tot, sumat amb les mil i una feines que hem de combinar tots plegats per tal que la màquina rutlli i sigui viable.

M’havia proposat descansar, però no m’ha estat possible (almenys, no del tot). Preguntes, moltes preguntes, qüestionaments i certeses m’han vingut aquests dies al cap. D’algunes n’he tret l’entrellat, i d’altres... vosaltres mateixos. Resto obert a escoltar i debatre les respostes:

• Fem el que ens agrada, fem el que s’escolta o ni una cosa ni l’altra?
• Quina vida té un disc?
• Invertim quantitats més o menys grans de diners en grans plataformes com Instagram o Facebook o anem contra aquest sistema pervers?
• Ens unim d’una vegada dins d’un sindicat o plataforma que reconegui els nostres drets o seguim anant per lliure?
• Veurem més dones dalt dels escenaris o seguirem fent un discurs de bones intencions i prou?
• Com ens anirà als grups i artistes que no disposem de tants recursos?
  
  

BANDA SONORA DE PONT

Després d’aquest particular viacrucis, vull reconèixer també que he tingut uns dies molt musicals, ara en el bon sentit de la paraula. Dies per assaborir les propostes que han anat sortint aquests setmanes i que no havia tingut temps de posar-me al cotxe. Puc afirmar i afirmo que Només tenim la veu (Música Global, 2017) de Sense Sal és un pas endavant en so, en color i en actitud; i que la cançó homònima que tanca el disc torna a ser un himne; que Raval (Propaganda pel fet!, 2017) de Zoo sona a estiu, sona a lluita i sona a molta festa i és impossible no ballar escoltant-lo; que Equilibri (Música Global, 2017) de Blaumut s’ha d’assaborir com el bon vi i que els riffs rockers estan molt ben aconseguits; que Proposta (Dmusical, 2017) de Cesk Freixas posa els pèls de punta i és ric en mil matisos (‘Companys’ amb Roc Casagran és corprenedora) i que Encara tenim temps (Satélite K, 2017) de Joan Rovira em fa recordar els olors, els sabors, l’energia, la tranquil·litat i el bon rotllo de les nits d’estiu al meu poble. El poble des d’on acabo aquestes línies i des d’on espero que comenceu la setmana amb la vida renovada. I recordeu: acaba Setmana Santa, però sempre ens quedarà Sant Jordi.