Això no li diguis mai a un músic (i com solucionar-ho)

Albert Martí

Cantant de Trast

No és una manera de coartar la llibertat d’expressió de cadascú, només faltaria. Tampoc pretenc donar lliçons. Vull intentar fer una mica d’autocrítica a través de l’humor, partint de la base que em toca estar tant al davant com al darrere en aquest petit món de la música. I, al final, tots ens trobem en situacions en què, segurament per desconeixement, podem ficar força la pota.

A quin company o companya no li ha passat mai alguna cosa semblant? Anem a solucionar-ho. 5 casos reals de frases que no s’han de dir mai a un músic:

"A la propera vinc a veure’t!". Error. No et comprometis a una cosa que no saps si podràs complir. La vida dóna moltes voltes. Vine un altre dia, per sorpresa, sense dir res. Al teu amic o amiga músic li farà molta il·lusió.

"Avisa’m sempre que toqueu". Ja ens fem prou pesats en aquest món 2.0, com per insistir més del compte. Bàsicament perquè ens acabareu bloquejant o, el que és pitjor, ignorant. Sí, encara que m’ho hagis demanat. Si segueixes algú, subscriu-te a les novetats a qualsevol de les xarxes socials, un sol clic i les dues parts estarem contentes!

"Oh, què bé! Si és el teu hobby i t’agrada…". Ningú amb dos dits de front es deixaria centenars, milers d’euros en microfonia, guitarres, bateries, equip, transport, benzina… per hobby. Bé, almenys jo no. I tampoc cobraria en cerveses (un altre tema recorrent del que podem parlar un altre dia). Podem fer una cosa. Pren-t’ho com el negoci de l’altre cosí, com la petita empresa d’aquella amiga teva o com el projecte de la teva veïna. O com un voluntariat, si vols. Però hobby...

"Si toquéssis més a prop / si toquéssis més d’hora...". Dualitat d’oracions que acostumen a acompanyar-se una de l’altra. És impossible fer anar bé a tothom i, a més, tots sabem que no és un tema d’horaris ni de distància. És, simplement, d’interès. Perquè tots hem fet desenes de quilòmetres per anar a veure algú que ens estimàvem o per fer una escapada a la muntanya. I tots hem dormit 3 hores en nits que saps com comencen, però no com acaben. Així que…

"Regala’m un CD!". La música té un preu, encara que a vegades no es vegi. I tens un món en forma de YouTube, Spotify o descarrega lliure, que no te l’acabes. Acosta’t a la botigueta als concerts del teu grup, allà hi serà algun amic o amiga de la banda al que han enredat per ser allà; i fes-te amb un CD o una samarreta. Estarà fet amb molta estima i podràs presumir-ne!

Ara bé, nosaltres som els primers que n’hem d’aprendre. No som el centre del món, no podem pretendre que el món s’aturi per un concert i nosaltres hauríem de predicar amb l’exemple. De fet, aquestes frases algun dia o altre les vaig arribar a dir. Ara ho exposo per, a banda de contradir-me, reivindicar les coses dites des del cor, les que ens callem més sovint. De primeres diem frases com les que he escrit. Si li donem dues voltes, ens interessem més en la situació de l’altra persona. Amb tres voltes, aprofundim en el contingut. I amb quatre voltes o més, compartim el projecte d’aquell amic o amiga, ens el creiem i ens el fem nostre. I el tractem com ens agradaria que ens tractessin. Parlava de música? És vàlid en qualsevol altre camp, feu la prova.

Tot això està dit des del carinyo. Creieu-me: els músics (o currants de la música, que vaig aprendre del Ruben de La Pegatina) hem de tenir vides més solitàries del que penseu. A força d’assajos, nits sense dormir o tardes d’estudi. Ens sentim sols, sí. I moltes vegades tan sols busquem estima. O paraules de carinyo.

Un exemple de feina ben feta

El disc de La Marató ha tornat a ser un èxit absolut de vendes. Aquest any, a més, a banda d'exhaurir les còpies físiques, l'àlbum s'ha colat a la primera posició del rànquing de vendes a iTunes. Les xifres de tot el que envolta La Marató de TV3 encara ara ens sorprenen cada any en arribar aquestes dates. Vendre 200.000 exemplars físics d'un disc està a l'abast de molt pocs, però fer-ho en un país de poc més de 7 milions d'habitants i en només un cap de setmana és gairebé un miracle. La solidaritat dels catalans és digne d'elogi, sí, però crec que faríem bé, també, de reconèixer la qualitat musical que, any a any, manté l'àlbum. Perquè és aquesta qualitat musical la que acaba mantenint l'èxit de vendes i el que el converteix en un disc únic al món.

Els seus creadors s'haurien pogut limitar a posar unes quantes veus conegudes al servei de cançons tòpiques sobre històries de superació. I segurament hauria funcionat. Però el disc va més enllà. Juga amb aquesta superació, incorpora veus conegudes i, fins i tot, cau en tòpics en algunes ocasions. Però també és un disc que busca el risc, que s'atreveix a fugir de clàssics bonics i ensucrats i que sap connectar generacions de músics i públic molt diferents. I, sobretot, és un disc fet amb cura, treballat a consciència i pensat al detall; amb unes traduccions acurades i unes interpretacions que, en la majoria dels casos, surten a l'ànima. Un exemple com pocs de feina ben feta. Com tot el que envolta La Marató.