Es tanca una porta i s’obre una finestra

Cantant de Trast

Conillets d’índies

Ja no queden botigues de discos. Fa unes setmanes ens despertàvem amb la notícia del tancament de la històrica Discos Castelló del carrer Tallers, l’epicentre de tots aquells que buscaven una relíquia, un disc descatalogat o l’última novetat del mercat. Molts dels meus primers CD els vaig adquirir en aquesta botiga i en la seva sucursal de Cornellà, quan trobar discos de Lax’n’Busto o Whiskyn’s era una tasca que, si més no, no era senzilla. Arran d’aquest fet, les xarxes es van omplir de comentaris de tot tipus, però que es podrien resumir en dos corrents ben diferenciats: els que es planyien per totes les (suposades) hores que havien passat allí i els missatges dels que es fustigaven en veu alta afirmant que el vaixell l’havíem enfonsat entre tots. Jo no ho tinc tan clar. Com dirien els meus avis, els temps canvien molt de pressa, les Rambles ja no són el que eren i, vés per on, potser ens trobem davant d’un canvi de paradigma. Descàrrega lliure, streaming, taquilla inversa, edicions especials… sembla que estem en època de proves, d’alternatives al disc, CD o casset, i ens ha tocat ser els conillets d’índies.

El públic és l’element clau

Quina és la solució? No la sé. Però desconfio de les veritats absolutes. Un cas pràctic: no sé si aquell que regala la seva música és millor o pitjor que el que demana vint euros pel seu disc. No puc valorar si un és un exagerat aprofitat del sistema i l’altre llença la seva música, així perquè sí (comentaris reals llegits i escoltats). L'únic que sé és que són companys de professió que donen tot el valor a allò que és seu i que estan compartint, de diferent manera, el seu jo més íntim amb el seu públic i la seva gent. Per què hem de decidir què és més o menys dolent? Per què posar-nos uns als altres al punt de mira, quan podem construir entre tots una alternativa viable, que agafi d’aquí i d’allà, sense prejudicis?

Moltes vegades ens hem centrat a buscar formes i matisos i ens hem oblidat de l’element clau: el públic. Sense ell, res del que fem o puguem fer no té sentit. Sembla un tòpic, però no ho és. Quan entenguem que els nostres hàbits com a públic han canviat, que la importància de la música en el nostre dia a dia és una altra i que la nostra manera d’escoltar-la i gaudir-ne no és la mateixa que la dels nostres pares, haurem fet un primer pas cap a un altre model musical. Un model que hauria de posar el focus en la relació artista-oient, escoltant les demandes d’un i les necessitats de l’altre, per construir un mercat fet a mida, una espècie de xarxa social (física i virtual) que funcioni a ple rendiment. Cada cop escoltem més música. Es tracta de veure què, com i quan, i de fer-ho factible.

Construir la realitat

Potser la indústria està condemnada a reinventar-se, potser ens l’hem carregat entre tots, però també s’han comès molts, moltíssims excessos. Potser es tracta d’anar a l’arrel del problema, d’assumir culpes i de fer autocrítica, però també de deixar els laments a banda. Fem-ho fàcil: avui es tanca una porta, però demà haurem d’obrir una finestra, sí o sí i sense excuses.

Aquests dies he estat de viatge, i m’he fet amb El Poeta Halley, el nou registre dels Love of Lesbian, perquè sonés al cotxe i m’acompanyés durant més de 1.000 quilòmetres de conducció. Quan ja havia girat dues o tres vegades, he sentit que podia fer-ne una valoració, ho tenia clar. Llavors he llegit la pàgina d’agraïments, l’última del disc, que deia: Se recomienda escuchar con el espíritu sereno y la predisposición de iniciar un viaje sin prisas. I he pensat que l’opinió és això, només opinió, i que és el diàleg el que ens enriqueix; que la realitat és la que és, però també és la que podem construir (no ens hem de subestimar mai!) i que el viatge és allà fora: només cal anar a trobar-lo.