M'hauria agradat fer aquella cançó

Cantant de Trast

Més d’una vegada m’he dit: m’hauria agradat fer aquella cançó. No sé si us ha passat mai, però d’alguna manera interioritzes uns versos, una melodia o una tornada de tal forma que és com si l’haguéssis escrit tu mateix. No puc tirar la pedra i amagar la mà, però per citar-ne algunes… m’hauria agradat submergir-me en el món del navegant solitari de "La meva terra és el mar" de Lax’n’Busto, apagar el telèfon com el protagonista de "Truca’m" de Joan Dausà o, més recentment, entrar dins la ment de l’ocell que no vol sortir de la gàbia a "En busca del mago" de Love of Lesbian. Per què? No ho sé. No sé quina deu ser la fórmula matemàtica, ni el secret de la felicitat. Però aquestes cançons es converteixen en engranatges perfectes que, com dic a vegades en cercles més íntims, et “col·loquen”. I no pas en el sentit evident, sinó agafant-te i prenent-te del teu salt al buit cap a enlloc i posant-te de peus a terra, davant del mirall, quan sembla que tot està perdut i dient-te: “ei, no pateixis, la vida potser va d’això!”.

‘Can a song save your life?’ Així és com s’havia de dir la pel·lícula dirigida per John Carney, i que finalment es va popularitzar amb el nom de ‘Begin again’ (que des d’aquí recomano totalment). I sí. Una cançó et pot salvar la vida, de la mateixa manera que, probablement, el fet de composar cançons ha fet que evités hores i hores de psicòleg. Encara que també més d’una m’ha fet tornar boig.

La meva relació amb les cançons ha anat lligada a com he anat creixent tots aquests anys. Suposo que tots, músics o no, ho hem fet en algun moment de la nostra vida, en forma de poema o de relat en un diari amagat. Encara ara, si agafo una lletra de quan tenia 16 anys, recordo el moment exacte, per què deia el que deia i el més important: a qui li deia. L’amor és un dels temes més recurrents, és EL tema (i ningú no se’n salva, diguin el que diguin). I plasmar-ho, amb aquesta barreja de treure la intimitat que portes dins i jugar amb la imaginació del que és o del que hauria pogut ser, agafa un aire més especial. Com es fa una cançó? Tinc molt per aprendre i molt per descobrir, només faltaria! Però una cosa m’ha quedat clara: sense pressió. Buscant, provant, apretant en certs moments i fent un crit ben alt quan et surt una tornada que, en la intimitat de l’habitació, et fa sentir descaradament bé (i que la distància, un cop passat el moment d’eufòria, et posa on toca).

Sempre m’havia fixat en aquells lletristes que admirava de petit i de com era de bonic o d’intens el que expressaven. Un dia, però, vaig fer un ‘clic’. I vaig adonar-me que, si escrivien el que escrivien, era perquè havien viscut. Tan fàcil i tan sumament enrevessat com això, viure, patir, gaudir, plorar, anar al cel i tornar. I aquells ídols es van convertir en persones que començava a admirar també per les febleses. Reivindiquem moltes vegades el fet de tenir força, de lluitar i de no aturar-se… però a vegades en els moments més dèbils està la clau per construir uns ciments més sòlids per agafar-se a tot el que està per venir. Si el nostre voltant se’ns esborrona, sé que un dia ens en riurem de tot plegat. Això li vaig prometre a una persona molt especial, i les cançons en seran el testimoni sonor.

Tornem a l’inici. Molts cops m’he dit que m’hauria agradat fer aquella cançó. I espero dir-ho molts cops més. Amb històries, amb vides que em sacsegin per dins, em remoguin i em “col·loquin” a lloc.